2014 contra la història

Hi ha una commemoració en marxa, la dels 300 anys de la Guerra de Successió. L’any passat el record va ser per Almansa i la presa de Lleida i cal suposar que la culminació serà el 2014.

En teoria hi ha sensibilització institucional atès que la Generalitat va crear, el 2005, una Comissió Catalunya 2014 per vetllar la memòria del període. Però la pràctica no és congruent. Les iniciatives institucionals, a hores d’ara, s’han limitat a una exposició “Catalunya i la Guerra de Successió” de tres mesos de durada. El comissari, Agustí Alcoberro va plantejar, amb peces rellevants, una proposta prou rigorosa, però els responsables de museografia del Museu d’Història de Catalunya li van donar una resolució llòbrega, avorrida i amb unes propostes multimèdia patètiques. La resultant, no podia ser d’altra manera, ha estat un contundent fracàs de públic.

Mentre, la destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana del 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’”oriolbohiguisme” provincià va generar una cultura de demolició que, en el que ens ateny, es va concretar en l’Arc de Santa Maria i la deformació del Fossar de les Moreres; la destrucció de la muralla de la Ciutadella del Passeig dels Til·lers i la cruel destrucció del Barri de Sant Pere. Fa pocs mesos es va excavar, i colgar, el Portal de Sant Daniel, del Baluard de Santa Clara, escenari d’una de les pàgines més heroiques mai protagonitzades pels catalans. En aquests moments l’empresa SACYR, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el Baluard de Migdia i la Muralla de Mar. Igualment el foll remodelatge del Mercat de Sant Antoni liquidarà qualsevol vestigi del baluard que allí va existir. I a tot això hem d'afegir-hi el sainet del Born, que també van intentar destruir i que està abandonat des del 2002. A hores d’ara no hi ha projecte arquitectònic i s’acaba de convocar i resoldre, amb inversemblant grolleria, un concurs de museografia molt casolà que garanteix la reducció del Born a un espai de runes polsoses.

L’imaginari de la crosta socialista, així com el dels seus epígons, es incompatible amb qualsevol proposta que doni rellevància al Born com element emblemàtic del setge de 1713-1714. Tot plegat les contradiccions de les administracions són evidents: simular interès i alhora tolerar o perpetrar directament la destrucció dels elements emblemàtics del patrimoni que puguin evocar un passat polèmic.

Que la data de la Diada Nacional de Catalunya molesta és cosa clara, atès que recorda la dignitat constitucional catalana, i no és casualitat la manca d’interès en la promoció del seu significat.

D’altra banda és lamentable la incapacitat per evocar els fets en una pel·lícula, de fet no s’ha produït ni un trist documental de qualitat. Cal suposar que això hagués estat possible amb una mínima complicitat de les administracions. Això sí, s’han publicat alguns llibres i treballs, de l’entorn historicista de la historiografia catalana, que han posat especial cura a ometre els aspectes estrictament bèl·lics del conflicte.

I tot això es dóna en un context de pugnes nacionalitàries. Les institucions i les més diverses organitzacions espanyoles estan practicant, contra Catalunya, i contra rellotge, el que en teoria de jocs en diríem un “joc de suma zero” que persegueix la destrucció política i cultural de la formació nacional catalana.

Al seu torn els partits catalans, respectuosos amb el marc de la monarquia constitucional, segueixen practicant un joc de col·laboració en la construcció de l’Estat que te com a principal objectiu la nostra destrucció. Aquesta praxis naïf amb el pregadéus de Madrid exigeix renúncies.

La misèria intel·lectual que ens governa està convençuda que la nova Catalunya multicultural, harmònica amb Espanya, ha de construir-se sense passat atès que aquest podria ofendre a dominadors i/o nouvinguts. Curiosament es practica una estratègia molt diferent a la que es va seguir en la construcció de la Catalunya industrial de finals del XIX, quan es va estimular el coneixement de la història per millor entendre els problemes del moment. Ara la història es un destorb a extirpar.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Article publicat a l'Acadèmia dels Desconfiats del web de l'autor el 29 de gener de 2008

La història. Punt de partida

La Cabinet Secretary (màxim rang entre els ministres del govern escocès) d'Educació, la Sra. Fiona Hyslop, ha escrit un article al diari The Scotsman on destaca els resultats d'una enquesta feta a 3.000 alumnes escocesos de 16 anys: la majoria només coneix els tòpics històrics en comptes de la veritable història del seu país. Per posar un exemple, el 37% creu que Escòcia forma part del Regne Unit perquè els anglesos la van conquerir. Només el 24% sap la resposta correcte, és a dir, que el Parlament escocès va votar la unió política amb Anglaterra. La ministra independentista escocesa que, per cert, ha nascut i ha estat educada a Anglaterra, ja ha dit que això no pot ser. Que per mirar el futur, també cal saber el passat (el de debò). Per tant, ja ha dit que aquest govern aprofitarà la reforma del currículum escolar per a garantir una millor educació d'història per als nens i nenes escocesos.

És interessant veure com el govern escocès treballa al 120% en el front educatiu tot i ser el 5è sistema educatiu amb millors resultats de l'OECD (PISA 2006). L'objectiu: superar Finlàndia, l'actual numero 1 (trobareu dades comparatives entre Catalunya i Escòcia a sota). Això però, és pal d'un altre paller.

Tornem a l'article de la ministra de l'SNP sobre el desconeixement de la història pròpia. Ara fa pocs dies comentava a uns col·legues catalans a Edimburg que a casa nostra hi ha molta desconeixença de la història pròpia i que, a més, els nivells de confusió son impactants.

Quan sorgeix Catalunya oficialment? Amb Guifre el Pilós? Però ell no era el Comte de Barcelona? I la Corona d' Aragó no va ser una unió entre el Regne d' Aragó i el comtat de Barcelona? Així doncs, oficialment, quan sorgeix Catalunya? Catalunya era independent abans del 1714? Però no era part de la confederació de la Corona d' Aragó? Llavors potser era sobirana, però independent? I el País Valencià? Ha estat Catalunya algun cop? I el Regne de Mallorca?, etc.

La ministra d'educació escocesa veu molt clar que a Escòcia la història ha de jugar un paper clau en el sistema educatiu. Tothom té dret a saber d'on ve i a més a tenir prous coneixements per a desfer els tòpics falsos (que tot i ser més agradables, no deixen de ser falsedats). Jo hi estic totalment d'acord. Només quan coneguem la nostra història veritable, l'allunyada dels tòpics, la de debò, només llavors potser ens començarem a conèixer millor a nosaltres mateixos i serà mes fàcil veure cap a on hauríem d'anar.

Dades comparatives entre la mitjana de l'OECD, Catalunya i Escòcia (PISA 2006 - publicat al desembre 2007)

Ciències: mitjana OECD - 500 / SCO - 515 / CAT - 491
Capacitat lectora: mitjana OECD - 492 / SCO - 499 / CAT - 477
Matematiques: mitjana OECD - 498 / SCOT - 506 / CAT - 488

Xavier Solano és analista polític i assessor de l'Scottish National Party

Jaume I: el rei que ens uneix a tots

Tots els pobles del món veneren el seu origen, i se'n serveixen per legitimar allò que són avui. 'Els nostres ancestres els gals...' recitaven, o qui sap si reciten encara, els improbables xiquets francesos de la Polinèsia mentre Bravehearth continua fent somniar els escocesos, o els Pares Fundadors són invocats en el debat electoral americà fins i tot pel primer descendent d'africans que aspira a arribar a la Casa Blanca. Ho hauríem de saber també nosaltres que demà tenim una cita amb la història, amb els vuit-cents anys rodons del rei que va assentar les bases de la nació que som avui, el Rei En Jaume.

Especialment per als valencians i els mallorquins el Rei En Jaume ho és tot. El rei fundador, 'el Barceloní' com el designaven els andalusins, ens va dur literalment ací on som. Fuster va afirmar que dir-nos valencians era la nostra manera de ser catalans. Però Nadal Batle ho va explicar d'una manera amb què encara estic més d'acord: és perquè fórem catalans que som valencians. El nostre origen és el nostre sentit. És perquè fórem que som. Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, especialment per la força de la llengua que ell parlava, en la qual va dictar el 'Llibre dels fets' i els Furs, la qual va portar pràcticament a cada poble que avui encara la parla. La nació que som avui, de Salses a Guardamar, no té cap arquitecte comparable a Jaume I; beu directament de la seua vida.

En el futur serem allò que voldrem ser. És el futur i no pas el passat que compta. I és pel futur, pel nostre futur, que treballem cada dia de cada any. Però un dia tan especial com demà no pot passar de llarg sense més ni més. Ni que siga perquè la batalla pel Rei En Jaume, pel 'bon rei' que la meua àvia Rita honorava fins i tot en la fosca nit de Franco, la vam guanyar, com bé explica Pau Viciano. No era una batalla òbvia, i va ser potser la principal victòria dels patricis de la Renaixença. Contra la desmemoriada València del Cid que maldaven a imposar-nos es va alçar la València de Jaume I. I amb ella l'estàtua del Parterre amb la mà del Conqueridor assenyalant Barcelona i les senyeres, qualssevol i totes, i els dracs alats als escuts, els rats-penats eixits de l'elm de qui baixà del cavall i besà la terra quan va veure voleiar sobre les portes de València les quatre barres. Avui el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que explicava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots. I perquè la seua presència és molt més que un record històric. És una promesa de futur. Ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra unitat i a treballar la nostra diversitat. Ens uneix.

Per això tot d'institucions de tota mena, classe i condició, li retran homenatge demà. Començant pel govern valencià i pel de les Illes i acabant per la comunitat internauta, pel nou país.cat que també assenta els seus fonaments en aquell xiquet nascut a Montpeller que va tombar per sempre cap al sud la nació que som.

Vicent Partal

Simplificacions històriques

Si les institucions públiques, posem per cas el Consell de Mallorca, volen fer el que estigui en les seves mans per a reforçar entre els mallorquins la consciència i l'orgull de ser-ho, res més digne d'aplaudiment general. Això és el que necessita urgentment una societat que està en perill de dissolució total o de reducció a cendra. I no ha d'escarrufar ningú que s'utilitzi la simbologia i la història –tothom ho fa– com a eines dedicades al que hauria de ser l'únic objectiu que no pot tenir espera: la defensa d'una identitat que té molts de caires però que només serà tal amb el manteniment del seu pal de paller, que és la llengua i la cultura catalanes. Res més normal, doncs, que cercar en la història les arrels que poden fer que l'arbre se sostingui i els fonaments sobre els quals s'assenti el projecte col·lectiu. D'arrels i de fonaments en tenim per a donar i per a vendre. Ara bé, el que no es pot fer amb la història és falsificar-la, vendre'n una versió feta a mida d'interessos particulars o només tenir-ne en compte una petita part, que és una manera contundent de falsificar-la. En aquest país la història ja ha estat prou manipulada, manyuclada i ofesa. I cal no perdre de vista que alguns mites, com el del regne de Mallorca “independent”, o la batalla de Llucmajor, han estat inflats i explotats per persones i ideologies que són a les antípodes de la defensa dels interessos de Mallorca. De la banda dels qui se suposa que van amb bona fe, seria un greu error apuntar-se a la indignitat de la tergiversació de la història. La tergiversació que pot anar de la mentida barroera –i doncs fàcilment desacreditable– fins a quelcom més subtil, com la perversió del llenguatge, la utilització interessada o àdhuc malintencionada de les paraules, com regne independent , reis propis , etc., amb l'ànim que a força de repetició acabi fent forat. Igual que seria un greu error la pretensió d'assentar una idea d'identitat sobre una part mínima –encara que molt estimable– del passat, quan hi ha una base tan àmplia en què podem assentar-la. Crec que l'opció del Consell de Mallorca de rabejar-se de manera un tant incontinguda en la mitologia del regne de Mallorca privatiu i “els nostres reis” situa la institució en la posició perfecta per a caure en la temptació o en la responsabilitat de la utilització obscura de la història. Un petit detall: aquests dies hem sentit a dir un caramull de vegades, i ho hem pogut sentir en un discurs solemne, que Jaume II –un rei digne del màxim respecte– és el primer rei del regne de Mallorca. Molt bé, només que hauríeu d'explicar-nos, senyora, si és el primer, per què es diu Segon?

Un mite inacabable, utilitzat de molt enrere per a determinades operacions polítiques, és el del regne de Mallorca independent. Segons tal esquema, hi hauria hagut un regne independent iniciat pel “nostre” Jaume II i perdut pel “nostre” Jaume III. Un regne independent durant setanta-tres anys (de fet, seixanta) i aquí s'acabarien els pilars del nostre orgull. La simplificació és tan gran que pot ofendre la intel·ligència. Fora d'aquests seixanta anys, el regne de Mallorca què és aleshores? Dependent? Dependent de qui? Anem a pams. El regne de Mallorca és una entitat política fundada per Jaume I tot just presa l'illa (als musulmans), i començat a desmuntar per Felip V de Borbó, també tot just presa l'illa (a nosaltres). Enmig hi ha un regne que és tan independent durant el regnat de Jaume I, com durant el de Jaume II, com durant el de Sanç, com durant el de Jaume III, com durant el de Pere el Cerimoniós, com durant el de Martí l'Humà, com durant el d'Alfons el Magnànim. Hauríem de mirar amb calma què vol dir independència a l'Edat Mitjana, però, en tot cas, tant el 1276, inici de la branca reial privativa, com el 1349, final d'aquesta branca, la continuïtat institucional és perfecta i absoluta. Res essencial no canvia en la configuració política de Mallorca quan el tron passa d'una branca familiar a l'altra. I tots els reis just ara esmentats són reis de Mallorca de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Només que tres d'aquests reis exerceixen el poder damunt Mallorca, les altres illes i les comarques de l'actual Catalunya Nord, i els altres damunt aquests territoris i uns quants més. Que dos (o tres, o quatre) regnes medievals tinguin un mateix rei no diu en principi res sobre el grau de dependència o independència d'aquests regnes. Vol dir només que comparteixen un mateix rei i prou. No, el regne de Mallorca, amb les seves glòries i les seves penes, és infinitament molt més que els setanta-tres anys de la denominada monarquia privativa. I encara que això pugui desconsolar qualcú, tant Jaume I, com Jaume II de Mallorca, com Sanç, com Jaume III, com els que vénen darrere són i se senten igualment catalans, i remarc això d'igualment; només que –i simplificant un poc– uns van néixer i viure a Barcelona i altres van viure a Perpinyà, que, com tothom sap, cau una mica més lluny que Barcelona. Per què, doncs, aquesta dèria d'alguns de considerar només com a reis de Mallorca els que vivien a Perpinyà?

Precisament, una altra falsificació, per cert, és la idea que la Catalunya del Nord feia part del regne de Mallorca. Res de més inexacte. El regne de Mallorca i el comtat del Rosselló eren dues entitats polítiques absolutament diferenciades; simplement que el reis de la branca familiar privativa de Mallorca tenien també el títol de comtes del Rosselló (i d'altres). Igual que altres monarques es titulen reis d'Aragó, de València i de Mallorca i comtes de Barcelona, i cap d'aquestes entitats polítiques no fa part de cap altra del conjunt; ni Catalunya d'Aragó, ni València de Catalunya, ni el Rosselló de Mallorca. El fet patrimonial dels monarques medievals (suma de regnes, comtats, senyorius, etc. que es reben, es donen, es divideixen i es perden com un patrimoni personal) no es pot mirar amb la perspectiva dels estats moderns, si es vol entendre alguna cosa.

Una altra falsificació, o senzillament una clara mentida, és la de la bandera (o banderes) del castellet. Ningú no nega que Mallorca pugui tenir una bandera (com en pot tenir una Marratxí). I el Consell de Mallorca està legitimat per determinar quina ha de ser la bandera oficial de l'illa, més encara si ho fa amb respecte a la simbologia històrica. El que és inacceptable és que en aquestes altures ens vagin repetint i ens vulguin fer creure la historieta del rei Sanç, com fa encara el web del Consell de Mallorca. Res de rei Sanç: l'actual bandera oficial de Mallorca va ser inventada per Benet Pons i Fàbregues a començament del segle XX. En cap dels segles anteriors no hi ha el més mínim rastre documental gràfic d'aquesta bandera, una dada essencial que els seus defensors s'obstinen a no tenir en compte. Benet Pons va fer l'engendre –heràldicament és exactament això– recorrent als elements de l'escut tradicional de la ciutat de Palma i pretengué encolomar-lo a una disposició del rei Sanç –coneguda de feia molts anys– que probablement no fa altra cosa que instituir o consolidar el mateix escut quarterat de la ciutat (ho diuen historiadors anteriors, com Bover). Amb tot, el dissenyador heràldic potiner Pons va cometre dues aberracions. Una, col·locar el castell cames enlaire, error que motivaria, en temps de la constitució de l'autonomia, la variant esmenada a l'americana (actual bandera autonòmica), que havia de superar la del castell trabucat. Però en lloc de superar-la, hom s'aferrà fort i no et moguis a la impostura, i la “rescataren” com a bandera oficial de Mallorca. El segon error de Pons és una autèntica perversió heràldica: el color morat, un color estrany en la tradició vexil·logràfica mallorquina, que el dissenyador es tragué de la màniga de la manera més gratuïta. Encara en el cas que s'hagués d'instituir una bandera per a Mallorca o per a les Illes que derivi de l'escut d'armes de la capital, el castell ha d'anar indiscutiblement sobre fons blau, tal com ha estat sempre i com han dit tots els entesos en heràldica. Les conseqüències d'aquella badada han arribat tan lluny com al límit d'haver de sofrir l'espuri morat en els horripilants autos de les policies locals, que més semblen sortits d'un film de Disney o d'un anunci de Titan. De tota manera, més que posar èmfasi en els detalls heràldics cal remarcar ara que la bandera del castell va ser creada pel regionalisme per a retirar de la circulació la bandera quatribarrada, considerada de sempre bandera mallorquina a Mallorca, menorquina a Menorca, valenciana al País Valencià i catalana al Principat. Per què el símbol secular de la casa catalano-aragonesa (també de la branca mallorquina) no havia de seguir els mateixos avatars a tots els territoris de la Corona? L'ensenya reial esdevingué símbol territorial i popular, i no hi havia cap motiu perquè això passàs a uns llocs i a altres no, com ha pretès forçar l'anticatalanisme en temps recents, que tant a les Illes com al País Valencià ha fet la jugada de suplantar la màxima ensenya històrica per símbols municipals. L'any 1977 ( Lluc , 675) vaig aportar la dada –que després s'ha volgut trivialitzar– que en proclamar-se la Primera República es va hissar a Cort allò que la premsa del moment diu una “bandera mallorquina”, que, evidentment, no podia ser l'invent de Pons i Fàbregues.

I així en aquest país anam practicant allò de vestir un sant desvestint-ne un altre. Un altre infortunat sant que es vol desvestir és la diada del 31 de desembre, una de les festes civils més antigues d'Europa, el dia en què al llarg dels segles els mallorquins hem commemorat el nostre naixement com a país; un dia en què, encara que el protagonista principal és el país naixent, també recordam el rei que ho va fer possible. Primer, no Segon.

Gabriel Bibiloni

Article publicat el 20 de setembre de 2005 al Diari de Balears i extret de www.estat-catala.net

Catalunya, origen d'Itàlia?

L’investigador i documentalista Josep Barba analitza i exposa les seves troballes al voltant de la molinenca Eleonora d’Arborea, reina de Sardenya al segle XIV

Després de les conquestes del Regne de Mallorca del rei Jaume I el Conqueridor i la del Regne de Sicília del rei Pere II el Gran en el segle XIII, en el segle XIV Jaume II el Just envià el seu fill, l’infant Alfons el Benigne, a la conquesta del Regne de Sardenya. El cert és que amb la conquesta de Sardenya, l’equilibri de les nacions occidentals de la Mediterrània es decantava clarament a favor de la Corona d’Aragó. Catalunya refermà el domini del Regne de Sardenya, que, des dels temps del primer rei de la Corona d’Aragó, Alfons el Trobador, els catalans ja havien assolit en el segle XII a l’illa.

Segons el director del Consiglio Nazionale de la Ricerche de Càller (Cagliari), el professor Francesco Cèsare Casula, Eleonora d’Arborea, reina regent del Regne d’Arborea (Sardenya), va néixer a Molins de Rei l’any 1340 i amb dos anys va viatjar a Sardenya amb la seva família. El llinatge dels Arborea és considerat com el dels autèntics representants del poble sard amb capital a Oristà (Oristano). La història dels Arborea és la història del Regne de Sardenya. Casula és el principal defensor de la tesi que fonamenta que Catalunya és l’origen de l’actual Estat italià: “El Reino de Cerdeña ha sido hecho por los catalanes. En la práctica, el estado italiano nació por los catalanes. Catalunya es el origen del estado italiano”. Garibaldi, amb el suport del rei de Sardenya Víctor Manuel II, va fundar l’Estat italià l’any 1861. Catalunya és l’origen de l’Estat italià? Ni jo m’ho podia creure. Em trobava a Càller, amb el profesore Casula, l’estava entrevistant i vaig descobrir sorprès que no sols la reina mítica de Sardenya era una molinenca, sinó que l’historiador oficial italià afirmava que l’origen del seu país érem els catalans. Per què no m’ho podia creure?

He estat educat en castellà aprenent la història de la versió oficial del Regne de Castella, la falsa versió de la història que va esborrar el rastre de la participació catalana en la descoberta d’Amèrica, la mateixa versió que posava Isabel de Castella per davant de Ferran el Catòlic d’Aragó. Amb el franquisme adquirírem un complex d’inferioritat que ens feia pensar que els francesos eren superiors a nosaltres perquè ells podien veure pel·lícules sense moure’s de la seva ciutat, mentre nosaltres havíem d’anar a Perpinyà. Bàsicament teníem la sensació de ser un país endarrerit. Amb les Olimpíades del 92 vàrem aprendre que no érem tan poca cosa.

Amb el temps vas aprenent que els lorquinos no estan en el Llobregat per casualitat, ja que fa més de 400 anys que els Requesens de Molins de Rei eren els marquesos de Vélez (Múrcia). Com també aprens que Còrdova no és del Regne de Castella i que l’escut d’armes dels Fernández de Còrdova porta les quatre barres catalanes. Si coneguéssim la nostra història sabríem que som el fruit de molta gent procedent de diferents indrets i no ens hauríem d’estranyar al conèixer que som l’origen de l’Estat italià.

Josep Barba Raventós

Article publicat el 27 de setembre de 2007 a el Far del Baix Llobregat
Article: PDF

Recordar per a tornar a guanyar

Discurs d’obertura al 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica

Arenys de Munt, 16 de novembre de 2007


Sr. Bilbeny, Sr. Móra, Sr. Mir,
Senyores, Senyors,

Aquest vespre tinc l’honor de pronunciar aquest discurs d’obertura del 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Ho faig en nom de Catalunya Acció i dono les gràcies al Sr. Jordi Bilbeny per fer-ho possible.

Diu el Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció, que “Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans”. A mi em sembla un gran resum de tot plegat. Avui som on som perquè hem patit derrotes, evidentment, però també perquè hem assolit moltes victòries. Si no haguéssim guanyat mai, ja no seríem aquí. La història dels catalans n’és plena, de victòries. I malgrat aquestes derrotes, i gràcies a totes aquestes victòries, els catalans d’avui som a les portes d’una nova gran victòria: la creació d’un Estat català independent. Però per a reeixir, cal recordar.

Recordar com aquells catalans van tenir el coratge, la determinació i la intel·ligència necessaris per a ser els artífexs d’aquelles victòries, recuperant-los moltes vegades de l’oblit i l’ocultació, pot ser essencial per a guanyar la propera batalla. La seva importància rau en la força de l’exemple, en ser models de caràcter.

Portem molt de temps sense que la història dels catalans sigui explicada a les escoles. I les poques vegades que es fa, com va ser el meu cas, se’ns ha presentat sovint com una història plena de derrotes, com una història de perdedors. Com alguna vegada el mateix Sr. Jordi Bilbeny ha apuntat, si a una persona sana li expliquéssim diverses vegades aquesta història de Catalunya només plena de derrotes, segurament cauria malalta en poc temps. És la història de Muret, del Compromís de Casp, la prohibició del comerç amb Amèrica, de la Decadència, dels Segadors i l’amputació de la Catalunya del nord, d’Almansa, de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, de la guerra i la dictadura franquistes...

Aquesta història ha pogut generar una certa simpatia envers el feble, però on han estat els referents positius que tot poble necessita per a projectar-los cap al futur, a través de les generacions actuals? On han estat els models de caràcter? On han estat els nostres guanyadors? Estic convençut que quan ens explicaven aquesta història, vam arribar a pensar que aquests referents positius senzillament no existien, que els catalans érem incapaços de guanyar. Les raons de la seva ocultació són ben simples: sense models no ens hi podíem emmirallar, sense models vencedors no s’encomanava cap moral de victòria, i no es projectava cap certesa de victòria cap al futur.

Just després, però, comencem a descobrir que, just al costat d’aquelles derrotes hi havia també victòries que no ens havien explicat mai amb gaire profunditat: Jaume I, la Gran Companyia Catalana, l’Imperi Català de la Mediterrània i el Consolat de Mar, Joan Fiveller, la resistència heroica de Barcelona el 1714 (que de fet va estar a un pas de fer que Anglaterra es fes enrere de la seva traïció), el General Moragues, la Renaixença, el President Macià... Tots ells són exemples d’allò que els catalans també sabem fer quan sumem coratge, determinació i intel·ligència. Fins i tot alguns d’ells, en moments de desfeta, van passar a la història com a models de caràcter, com a guanyadors indiscutibles.

Però n’hi ha més...? Si tot això, que és conegut, ha estat (i és encara) descaradament amagat, què haurà passat amb tot allò que hauria estat sepultat amb cert èxit ja fa segles? És aquí on comença la impagable tasca dels investigadors, gràcies a la qual descobrim que alguns dels més grans guanyadors, com el mateix Colom, eren catalans. I no només en Colom, sinó tota la gesta de la descoberta d’Amèrica. I probablement, també la primera volta al món, i més episodis que aniran sortint a la llum.

Comença aleshores a trontollar tot l’esquema mental que teníem sobre la història de la nació catalana: passem en molt poc temps de tenir una història de derrotes a ser el bressol dels artífexs de grans gestes.

Però hi ha més encara...?

A hores d’ara comencem a intuir finalment la magnitud de tot el que va passar. Per a començar, els catalans de fa 5 ó 6 segles no van passar sobtadament de ser els millors navegants d’Occident a perdre totalment el control de les rutes marítimes, sinó que, ben al contrari, senzillament va passar allò que era el més lògic: va ser justament aquell domini tecnològic i militar català el que va propiciar que fos un català com en Colom qui travessés l’Atlàntic i fes la descoberta d’Amèrica.

És aleshores quan la lògica entra en joc, quan és natural pensar que, si va passar això amb la història de la descoberta d’Amèrica, potser va passar el mateix amb més coses. Lluny de la por d’aquells que diuen “Colom sí, però més ja seria massa...”, cal preguntar-se i investigar a fons per què passem de tenir un segle d’or literari a una presumpta decadència sobtada i inexplicada on gairebé no s’escriu en català? Per què hi ha tants personatges amb la mateixa aura de misteri que en Colom, amb indicis d’haver estat, ja no amagats, sinó adulterats fins a la transformació en una altra persona?

Recordem el principi de la navall d’Ockham, que diu que “davant de dues teories que competeixen per a explicar els mateixos fets, és més probable que sigui certa la més simple”. Què és més probable, doncs? Si Colom era català, i es reprodueix justament el mateix patró amb diversos personatges i fets dels segles XVI i XVII... és més probable que es tracti de misterioses coincidències, o que tot tingui la mateixa causa? Què va ser realment la presumpta “decadència”? En altres paraules, fins on arriba l’historicidi? I d’altra banda, com podem revertir-lo? Per a aconseguir això, la tasca dels investigadors és cabdal. No només per a trobar aquestes proves o indicis, no només es tracta d’això. Novament la seva importància rau en la força de l’exemple. Vegem per què.

L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen sempre amb una minoria transformadora, que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està sempre formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien mai els canvis però sí que ajuden a fer-los quallar. La tercera onada és la majoria, el gruix del poble, que només abraça un canvi quan ja és evident que no serà cap raresa d’una petita minoria sinó d’un grup considerable. D’aquesta manera, degut a què justament es tracta del gruix de la societat, fa que finalment succeeixi aquest canvi. Sempre queda un cert remanent que només assimila un canvi quan aquest ja s’ha produït i quan, de fet, el proper canvi ja s’ha iniciat.

Siguem conscients que nosaltres som la primera onada, els que farem que les coses passin. No oblidem mai, doncs, que els canvis de mentalitat no arrenquen mai de les majories, i que no s’assoleixen per consens, sinó per fets consumats, per propagació des de les minories, per mimetisme, perquè s’encomanen. Les majories simplement s’adapten a aquell canvi que ja s’està produint i que una minoria transformadora i arrossegadora havia començat. Fins i tot inicialment la majoria s’hi oposa i diu que els canvis que ja estan començant són “impossibles”. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”.

Si mirem enrere, aquest procés és justament el que ha succeït amb en Colom, i de la mateixa manera passarà amb tota la resta d’investigacions sobre la història catalana que vagin desenvolupant-se i obtenint resultats satisfactoris. Exactament de la mateixa manera com succeeix amb tots els canvis de paradigma, no estic descobrint res de nou. Els investigadors són la punta de llança, la força transformadora de la nostra història, que s’anirà propagant en diverses onades a la resta de la societat fins a esdevenir majoritària. Però no oblidem una cosa important: les puntes de llança són dures i penetrants. La suavitat i el consens no són pas característiques de la primera onada de cap canvi.

Per altra banda, tot aquest procés té el resultat que estem recuperant aquells referents positius, de caràcter guanyador, que premeditadament ens havien estat ocultats. I és a través d’aquests models, per mimetisme, que projectem fins al present les seves gestes i ens inunda la certesa que si ells van ser capaços de vèncer, nosaltres també ho som. Com a exemple, l’episodi que l’any 1415 va protagonitzar en Joan Fiveller, en aquell moment Segon Conseller i futur Conseller en Cap de Barcelona, i que el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, explica en el seu llibre “Joan Fiveller, model de caràcter”. El rei Ferran I d’Antequera va desafiar la ciutat de Barcelona negant-se a pagar l’impost sobre la carn o el peix anomenat vectigal. I Joan Fiveller, havent-se guanyat prèviament un prestigi i una credibilitat, i per tant amb la certesa que el poble tenia aleshores una confiança absoluta en els seus representants polítics, va enfrontar-se al rei Ferran liderant la protesta de la ciutat. Aquesta actitud valenta, i la certesa del rei que en Joan Fiveller veritablement tenia tot el poble al darrere, van fer que en Ferran I cedís i acabés pagant els impostos que la llei marcava. Tot un exemple del que eren els catalans guanyadors, i que cal recuperar de l’oblit.

En molts casos, però, aquesta recuperació té un altre efecte, i és que degut a que es tracta d’apropiacions perpetrades per Espanya, i no pas de simples ocultacions, la recuperació de referents per part dels catalans té la conseqüència immediata de la pèrdua de referents per part dels espanyols. Segons els indicis i proves coneguts actualment arran de nombroses investigacions, aquests tres pilars bàsics de la simbologia espanyola (“Colón, Cervantes y la bandera”) no serien més que apropiacions per part d’Espanya de referents nítidament catalans. Així, “Colón” va ser Joan Cristòfor Colom (de la família Colom, de Barcelona); “Cervantes” probablement va ser Joan Miquel Servent (de la família Servent, de Xixona); i la bandera espanyola, com ja és més que conegut, és una còpia de la mil·lenària bandera catalana, de l’any 1785 i per decret del rei Carles III.

Imaginem l’orfandat de referents i símbols que tindrà la nació espanyola sense l’autor del Quixot, un català de Xixona. I més encara tenint en compte que justament dóna nom a l’Instituto Cervantes, institució pública espanyola que té la com a missió “la promoció i l’ensenyament de la llengua espanyola i la difusió de la cultura espanyola” a tot el món. Imaginem també el curtcircuït mental d’una nació espanyola que celebra la seva Diada Nacional el dia 12 d’octubre, dia de la descoberta d’Amèrica per part d’en Colom, que ja és assumit com a català de Barcelona a tots els nivells, inclòs l’internacional. I finalment, imaginem l’impacte de l’escampament massiu de l’origen català de la bandera espanyola (com dèiem, de sobres conegut). És el que jo anomeno “l’Esfondrament de l’Espanyolíssima Trinitat”.

Sota aquestes noves condicions, mirem d’imaginar ara una escena que haurem vist alguna vegada per televisió com la celebració el dia 12 d’octubre de la Diada Nacional espanyola, amb una gegantina bandera espanyola, a la que anomenen “Plaza de Colón” de Madrid. Potser començarem a veure l’impacte que poden tenir les investigacions històriques i la propagació dels seus resultats, i començarem a creure en la capacitat d’influència que la història pot tenir en el nostre futur, un futur que comença a ser present i al qual ja hem de mirar directament als ulls.

Al mateix temps que la recuperació de personatges robats (com en Colom i en Servent), o oblidats (com en Fiveller i en Moragues) crea referents de vencedors i, per mimetisme, encomana moral de victòria en els catalans, la recuperació de com era i com funcionaven els Estats de la corona catalanoaragonesa és també essencial en la propagació d’un model d’Estat federal català que pot, perfectament, projectar-se cap al futur immediat i ser la base sobre la qual edificar aquest nou Estat de la Unió Europea.

Cal visualitzar aquest model d’Estat, perquè allò que no s’imagina no passa mai. Cal anar directament a les arrels i ser conscients que aquella estructura estatal no era cap casualitat, sinó que era la que millor s’adaptava a la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat, senzillament i evidentment, perquè va ser la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat la que va crear aquella estructura estatal i no només va crear l’estructura estatal, sinó que va modelar la mateixa llengua catalana, al llarg dels segles.

I donat que avui la cultura catalana encara perdura, i que mantenim encara la mateixa manera d’entendre el món, a aquesta identitat cal donar-li un cos, una entitat, simplement adaptant als nous temps allò que fa molts segles va sorgir de manera natural, que va funcionar molt bé, i que encara ara ens resulta tan còmode d’imaginar com a estructura per al futur Estat català. I és que aquesta estructura estatal va fer fortuna. A més d’extendre’s als territoris americans després de la descoberta d’en Colom, va inspirar sense anar més lluny, i entre d’altres, l’estructura federal dels Estats Units d’Amèrica.

Potser en part per aquesta mútua familiaritat entre maneres de pensar, i anant directament a les arrels més profundes de la cultura catalana, l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Bill Clinton, va dir textualment, a Barcelona i poques setmanes després dels atemptats de les Torres Bessones: “El futur serà o català o talibà”, contraposant així dues formes totalment diferents de pensament.

Si el futur del món ha de ser català, tenim una gran responsabilitat, ja que el nostre futur també ha de ser català. Que sigui catalana la nostra manera de pensar. Per a poder preservar-la, que sigui català també el nostre Estat.

Recuperem els models catalans guanyadors, per a tornar a guanyar. Que sigui català i guanyador, doncs, el nostre futur i el dels nostres fills.

Moltes gràcies.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

El complot silenciat

L'autor recorda que, iniciada la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys s'enfrontà a un complot contra la seva persona i especula sobre la internacionalització del conflicte si Catalunya hagués obtingut la independència.

Quim Gibert/ psicòleg.

Cap a finals de novembre de 1936, pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys fou advertit d'un complot contra la seva persona. Tot apunta que l'home clau era Andreu Rebertés, precisament perquè ocupava el càrrec de comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat. També hi havia implicats Joan Casanovas, conseller en cap i president del parlament català, i destacats líders independentistes.

Rebertés va ser detingut i executat. I els dirigents crítics d'ERC, Casanovas i Gassol, i el secretari d'Estat Català, Joan Torres Picart, foren convidats a emprendre un exili imposat.

Des de l'inici del conflicte bèl·lic, la direcció d'ERC fou titllada de desvirtuar l'esperit fundacional del partit, de tipus democràtic i nacional català, i d'ajupir-se al xantatge anarcocomunista espanyol. A fi i efecte de posar-hi remei, una de les prioritats d'Estat Català i dels sectors d'ERC contraris a la CNT fou la de forçar la substitució, a la presidència de la Generalitat, de Lluís Companys per Joan Casanovas. I és que els acords del govern Companys amb els cenetistes eren contemplats pels conspiradors independentistes com un impediment per alliberar Catalunya del jou espanyol. De fet, l'anarcosindicalisme va aconseguir desmobilitzar la columna Pau Claris, promoguda per Estat Català, i la gestació de l'Exèrcit de Catalunya.

Segons l'historiador Francesc Poblet, Casanovas representava l'opció netament independentista: «Fou contrari al predomini tant del govern central de la República com del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, a causa de la pèrdua de poder de la Generalitat que això representava». I, per tant, amb Casanovas de president les possibilitats per fer de Catalunya un estat lliure ressorgien.

Amb una eventual independència de Catalunya, aquella conflagració hauria deixat de ser un afer intern entre «espanyols malavinguts». És a dir, la guerra civil es convertia en una guerra internacional. Una futura república catalana necessitava, però, el reconeixement de bona part dels altres estats. Això explica que amb l'objectiu de cercar aliats europeus, Josep Dencàs, des del seu exili a Itàlia, hagués mantingut converses amb la Santa Seu i institucions italianes. O que Ventura Gassol hagués fet unes gestions institucionals similars a França i Batista i Roca, a Anglaterra. Els resultats foren poc gratificants. Poblet també apunta que Casanovas fou acusat de negociar la neutralitat de Catalunya i de pretendre posar-la sota la protecció de França i Anglaterra: «De si es produïren i fins a on arribaren aquestes negociacions resta encara la incògnita.» I és que aquest complot contra Companys és, amb paraules de l'historiador Enric Ucelay-da Cal, «el tabú més important de la Guerra Civil a Catalunya. El tema fou silenciat de manera contundent a la premsa barcelonina».

No és la primera vegada ni serà la darrera que els catalans ens fem el propòsit d'alliberar-nos d'Espanya. Per més que d'aquest combat alguns en facin una caricatura, treballar per la sobirania d'un país és sempre un esforç d'allò més noble i coratjós. No oblidem que els petits avenços amb prou feines salten a la vista. I que, en canvi, un únic mal resultat tendeix a magnificar-se. En aquesta línia, Edmond H. Fischer, premi Nobel de Medicina de 1992, assenyala: «L'èxit és fill de mil errors.» I és que cal ser molt reiteratiu per tal que prengui la guspira.

Informa: EL PUNT i extret de www.radiocatalunya.ca

Juan Negrín, Barcelona i el nacionalisme (espanyol) banal

Editorial de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya publicat aquesta setmana d'octubre de 2007.

El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona presenta l’exposició “Juan Negrín (1892-1956). Barcelona, capital de la República” organitzada pel Ministeri de Cultura, a través de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. L’exposició es pot veure a la seu del Museu fins al 4 de novembre.

L’exposició és un bon exemple d’allò que, darrerament, alguns especialistes anomenen nacionalisme banal. És a dir, del nacionalisme subliminal amb què, aquells que es consideren no nacionalistes, cosmopolites o ciutadans del món, ens inunden quotidianament a través de mitjans de comunicació, càtedres universitàries i d’altres institucions culturals per tal de convertir-nos “sin que se note el cuidado” en partíceps inconscients del seu estat-nació.

En aquest cas, sembla que l’esquer amb què ens volen fer picar és el fet que, suposadament, Barcelona va ser la capital de la República, l’any 1937, durant la Guerra d’Espanya, gràcies a la generositat de Juan Negrín, president del govern espanyol en aquell moment. I, és clar, per als brillants representants del nostre Ajuntament, tant preocupats per convertir Barcelona en segona capital d’Espanya, en capital de l’arc mediterrani, en la principal ciutat del sud d’Europa o en vés a saber quina quimera provinciana (tot menys treballar per tenir l’honor de governar la capital d’un estat independent), aquesta suposada capitalitat sembla ser mèrit suficent per dedicar una exposició a un dels personatges de la història del segle XX espanyol que menys va entendre Catalunya i els catalans.

La FEHC (Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya) és una entitat que té com a un dels seus objectius fundacionals la difusió de la història del nostre país. Per tant, està a favor que es facin exposicions de tota mena que expliquin la història del nostre país. Fins i tot, quan es tracti de personatges que hi han tingut una relació desafortunada. Tenim la ferma convicció que hem de conèixer tots els aspectes de la nostra història perquè sense aquesta informació ens serà més difícil la feina de reconstrucció nacional.

Ens agradaria, però, que les exposicions de caire històric, sobretot les que es paguen amb diner públic, tinguessin un discurs més contrastat i que no caiguessin tan fàcilment en la candidesa més flagrant. Per poder tenir una visió crítica d’allò que se’ns explica, cal disposar de tots els elements –agradables i desagradables- i no passar de puntetes o, senzillament, ignorar aquells que ens ajuden a elaborar un judici més afinat dels fets o personatges que se’ns presenten. O no és just que els catalans coneguem quina era la visió que Juan Negrín tenia de Catalunya i del seu encaix en l’estat espanyol:

“No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esa sorda y persistente campaña separatista y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional”, pàg. 339

“(...) arriba a advertir que abans d'acceptar una pau separada carregarà de bombes els avions republicans i destruirà Barcelona.”,pàg. 348

(Cites extretes del llibre d'Enric Vila: Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. L'esfera dels llibres. Barcelona, 2006)

És clar que la nostra opinió pot estar enterbolida per un nacionalisme indiscriminat i mal dissimulat. Segurament per evitar aquesta mena d’interferències, i com que el tema requeria una visió freda i allunyada de tota interpretació parcial, els responsables culturals de la ciutat de Barcelona han cregut més adient importar l’exposició dels ministeris de sud enllà on, com tothom sap, la gent és més culta, més noble i més neta, més cosmopolita i, sobretot, no pateix els inconvenients derivats d’una formació tergiversada per pernicioses influències nacionalistes.

Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

Article: PDF

Montjuïc, una oportunitat perduda?

Article publicat a la pàgina web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (http://www.ceec-cat.org/) l' 1 de setembre del 2007

En primer lloc vull agrair a l’equip del C.E.E.C. el fet d’oferir-me la possibilitat de col·laborar en el seu espai a la xarxa. Dit això, el motiu pel que he escrit aquest article, és la preocupació per la desvirtuació en l’ús del Castell de Montjuïc. El fet de detectar que no sóc l’únic que ho pensa, m’ha acabat de decidir.

Anem doncs, per passos. El Castell de Montjuïc té dos aspectes importants que el singularitzen. En primer lloc la seva notòria significació en la història del Principat i la seva capital. No ens hi estendrem, però convé tenir presents fets cabdals com la Batalla de Montjuïc (1641), el seu paper en els setges de Barcelona¹ ( amb el de 1713-1714 com a culminació), i la seva funció repressiva des de la instauració del règim borbònic fins ben entrat el franquisme. El segon element important és el seu valor arquitectònic. Ja que conjuntament amb el Castell de Sant Ferran de Figueres, és una de les poques fortificacions del període comprés entre els segles XVI i XVIII que tenim la sort de conservar.

Aquests dos elements, història i arquitectura, es combinen en el Museu Militar situat a l’interior del recinte. Un museu del qual se’n podrien millorar diversos elements, no obstant és el nostre museu militar. On rau doncs, la preocupació?

D’una banda tenim els revisionismes històrics, tan el franquista com el “progre”. El primer, malgrat el temps transcorregut, és responsable de l’oblit de la funció repressora per motius obvis. Encara és hora que hi hagi un espai dedicat als milers de persones que hi van patir presó (i mort)². El revisionisme “progre”, en canvi, pretén anatemitzar l’existència mateixa de l’estudi de la història militar. Desgraciadament, una part de la nostra societat encara no ha assumit que la Història la conformen tots els aspectes del passat, la guerra inclosa.

Això darrer, enllaça amb la segona de les amenaces, la desvirtuació en l’ús. Potser la darrera ubicació del “Bread & Butter”, n’ha estat l’exemple més clar, però no n’és el primer cas. El fet mateix que s’instal·lés un espai per la pràctica del tir amb arc al fossar, justament un dels llocs on s’afusellaven els presos (entre d’altres el President Lluís Companys), demostra una manca aberrant de sensibilitat i respecte. Però que calia esperar si els titulars, Estat o Ajuntament, no han procedit a emplaçar la simbologia franquista com a peces estrictament de museu, d’una banda, i per l’altra, deixar bona part del conjunt ( castell i museu) en un estat de manteniment mínim...

No fa gaire, sortia a la llum la iniciativa de convertir el Castell en un “centre per la pau”, que sembla que el govern municipal tirarà endavant (amb la complicitat de CiU, tot sigui dit)³. Cal encara, explicar que tenir espais dedicats a la història militar no ens converteix en bel·licistes, etc.? Sembla que sí. No assolirem una plena maduresa nacional fins que, entre d'altres coses, no assumim la nostra història desacomplexadament. Esperem que pel camí no hi perdem gaire.

En definitiva, l'autor d'aquestes línies creu que el Castell de Montjuïc, i el museu que acull, han d'ésser (amb una acurada restauració i modernització⁴) els referents catalans d'història militar de cara al segle XXI, conjuntament amb els seus equivalents europeus.

Pol Molas i Canyís

Merda a Vauban!

La nació catalana torna a patir les conseqüències de no tenir un estat propi que vetlli pels seus interessos. En aquest cas li toca el rebre a la Catalunya Nord, on l'estat francès preten perpetuar la mentida, la manipulació i la falsificació històrica sobre la catalanitat de les comarques septentrionals, car des de l'annexió el 1659 l'assimilacionisme francès ha intentat esborrar del cervell dels nord-catalans la seva nacionalitat i la seva història, tot reduint la nostra llengua a un simple patuès de gitanos, abolint les institucions pròpies, reprimint a sang i fetge qualsevol tipus de resistència i imposant unes fronteres artificials, entre molts d'altres greuges.

Enguany, l'ocupació francesa es vol reforçar i segellar a nivell internacional, i han proposat incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, marquès de Vauban.

Vauban, com molt bé explica Joan Soler i Amigó en l'Epíleg de la seva novel·la històrica Rebels a Tramuntana, (...) va ser un dels grans enginyers militars d'Europa, i un innovador en tècniques defensives.

Va perfeccionar l'ús de les armes de foc, adaptant-les a les necessitats de la guerra moderna. Vauban va introduir una millora tecnològica a la baioneta, inventada i fabricada a Baiona des de feia uns trenta anys, per a la lluita cos a cos: va donar-li la coneguda i usual forma colzada, que permet ajustar-la millor a l'extrem del canó, més consistent per enfonsar-se al ventre de l'enemic, sense desencaixar-se.

Però sobretot, el marquès de Vauban, que havia dirigit diversos setges, artiller avar de la sang dels seus soldats a la guerra de Flandes, va destacar com a enginyer constructor de les més modernes fortificacions i com a restaurador dels castells i les fortaleses existents, adaptant-los al progrés de l'artilleria.


(...) Una frontera com la imposada pel Tractat del Pirineus no sols es defensa disposant d'un poderós exèrcit per a la guerra sinó duent a terme grans obres públiques per fer-la incommovible. Aquesta era l'autèntica estratègia: la pau fortificada, i no la guerra, ara vull ara no vull, a mercè dels antulls del rei d'Espanya. Lluís XIV va nomenar Sieur Sébastien Le Preste, marquès de Vauban, enginyer militar i mariscal de l'exèrcit francès, comissari general de fortificacions i encarregat de la defensa de les fronteres. (Aquest nomenament clau, permet entendre la història de Catalunya contra l'imperialisme francès)

(...) Consolidar la frontera amb Espanya, aquest era l'objectiu; França la ignoraria quan li vingués de grat, la traspassaria per envair el Principat quan políticament li fos avinent, però la defensaria contra qualsevol intent dels hispànics de recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya i estendre's Pirineus enllà. No hi ha fronteres per a qui les imposa, només per a qui han estat imposades.

(...) A Catalunya, Vauban va edificar una massissa ciutadella al pla sobre la Cabanassa, a l'alta Cerdanya, dalt d'un lloc prominent -aquell projecte que feia anys que preparava-, i va anomenar-la Mont Louis, en honor del rei Lluís XIV, un bastió amb vastos panys de muralla d'ample basament, voltat d'un gran fossat i de planta estrellada, que la feia pràcticament inexpugnable. Va refer les muralles de Prats de Molló, esvorancades pels atacs contundents dels angelets de la terra, i el fort altiu que domina la vila, englobant dins les seves construccions l'antiga torre de la Guàrdia, per controlar el pas del Tec.

A Vilafranca de Conflent, Vauban va bastir una nova ciutadella, prou castigada l'anterior pels bombardeigs escadussers de la revolta. Va definir una planta pentagonal, va rodejar-la d'un fossat, amb un baluard a cada angle: els del Rei i de la Reina, enquadrant la porta que s'anomena porta d'Espanya, el del Delfí, protegint la porta de França; i el de la Carnisseria, defensant el pont de Sant Pere sobre la Tet.

Però no li va bastar amb la ciutadella: pretenia certificar visiblement, no sols de paraula sinó d'obra, davant la població i la història, que Vilafranca mai més no seria conquerida ni afranquida, ni per una conspiració de dins ni per un atac exterior, per formidable que fos. (...)

En l'escarpat roquissar del serrat hi va dreçar un fort aterrassat, inexpugnable, per dominar la vila i controlar la vall de la Tet; i en el fort, una presó d'on la fuga era impossible: "Merde à Vauban!", s'ha dit que els presos renegaven... L'altra obra que va emprendre tenia com a finalitat obstruir i ocultar la boca de la cova Bastera, limitant-ne l'entrada a través d'una estreta portella, i equipar-la com a casamata, per reforçar el sistema de defensa de la ciutadella.

L'obra de Vauban és imprescindible per entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar. Les nostres comarques del nord cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors(1659), la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a la infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Cal recordar sense complexos el passat i exigir la veritat; per dignitat nacional hem de saber identificar els nostres botxins, i com totes les nacions lliures del món, denunciar i rebutjar qualsevol iniciativa de commemoració i/o reconeixement d'aquells que van ser enemics del país. En aquest cas (l'any Vauban), no és res més que una manibra político-cultural de l'estat francès que respon a la crisi d'identitat nacional que arrossega els darrers anys el nostre país veí; i per tant, des de Catalunya Acció i des d'aquesta secció del Nord (Gaseta Digital), diem no a la falsificació històrica, i cridem ben alt, NO a Vauban a la UNESCO!

Pàgines web relacionades i d'interès:
http://www.federacio.cat/
http://www.catnord.cat/

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

El Coronel Macià

De cop i volta, després d'acabar-se la pel·lícula, va irrompre durant ven bé un minut un aplaudiment generalizat a la sala 4 del cinema Aribau "Multicines" a Barcelona, s'escoltava de fons el "Cant de la Senyera" (que alguna àvia cantava emocionada), i els espectadors es resistien a marxar d'aquella sala, es respirava descolonització, em refereixo a l'essencial descolonització mental; per uns moments aquella gent se sentien orgullosos de ser catalans i catalanes, i no dubtaven que l'única solució que hi ha per superar el trauma nacional que pateix aquest país, és la independència. Ens ho acabava de dir l'avi de Catalunya, ens ho acabava de dir el Coronel Macià.

Des de Catalunya Acció, recomanem aquest film de temàtica històrica, on es pot comprendre i copsar la trajectòria del polític més carismàtic i important de la Catalunya contemporània. Se'n pot extreure una anàlisi prou significativa de la trajectòria de Macià plasmada en la pel·lícula, car mostra una similitud extraordinària amb la trajectòria històrica del catalanisme polític, entestat a canviar Espanya, tossut a fer-se entendre a base de pedagogia, decidit a mostrar una actitud victimista i de peix al cove com a estratègia per aconseguir llurs reivindicacions, etc... A canvi, Espanya no té cap mirament a l'hora d'humiliar-nos, negar-nos nacionalment i saquejar-nos. Macià demostra amb el pas del temps que a Espanya no hi fem res, i arriba a la conclusió que l'única via possible de desenvolupament nacional, social, i econòmic, passa per l'assoliment d'un estat propi que defensi els interessos propis, es a dir, la INDEPENDÈNCIA.

Catalunya Acció comparteix i difon aquesta maduració política que Macià predicava arreu del país, un catalanisme madur, es a dir, un catalanisme que no vol canviar Espanya, sinó trencar-la, un catalanisme intel·ligent i desacomplexat decidit a plantar cara i que no tolera cap tipus d'agressió, un catalanisme optimista que es mostra al món amb el cap ben alt i orgullós del que representa. Aquest era l'ideal del coronel Macià, i també el de Catalunya Acció en l'actualitat. Com va dir l'avi: abans soldats de Catalunya, que coronels d'Espanya!

Sinopsi:

Elisabeth Joyce, una jove historiadora irlandesa, arriba a Barcelona el novembre de 1905, tot just per assistir a l’assalt de 200 militars amb destrals a l’impremta del setmanari Cu-Cut i a la redacció del diari La Veu de Catalunya. Elisabeth presencia espantada els fets i la tempesta política que desencadenaran enfrontant l’exèrcit amb els partits catalanistes.
Els militars de tot Espanya se solidaritzen amb els oficials assaltants, tret d’un que planta cara de manera decidida i ferma als seus companys.
És el Tinent Coronel en cap de la Comandància d’Enginyers de Lleida. El seu nom és Francesc Macià i Llussà.

Veure el trailer de la pel·lícula:
http://www.egeda.es/josepmariaforn/forn/coronelmacia/catalan/trailer.asp

Enllaç amb el web oficial:
http://www.elcoronelmacia.cat/

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

"Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança"

El dia 27 de maig, al País Valencià, triaran els diputats colonials que els representaran durant quatre anys més d'encaix a Espanya, tal i com van fer al Principat fa sis mesos. Som en un període electoral on la commemoració dels 300 anys de la batalla d'Almansa ha marcat significativament les esperances nacionals dels valencians, i de retruc, de tots els compatriotes que seguim l'actualitat dels Països Catalans. Són unes eleccions, marcades també, pels últims aconteixaments ocorreguts en terres valencianes, on l'imperialisme espanyol conjuntament amb el col·laboracionisme o encaixisme botifler, han extremat la pressió castellanitzadora sobre el front meridional de la pàtria; - el tancament de TV3, el xantatge miserable de la Fórmula-1, el secessionisme lingüístic aprovat a Madrid en el nou Estatut colonial, amb la complicitat dels diputats encaixistes del PSC/PSOE i de l'actual President de la Generalitat de Catalunya, o la impunitat política de què gaudeixen assassins com el botxí del patriota Guillem Agulló (es veu que matar independentistes valencians, no implica cap sanció penal i a sobre pots optar a ser regidor local sense por a que t'apliquin la Llei de Partits) - tot plegat, ha creat una situació d'emergència nacional, que recorda la situació política de la Guerra de Successió (1702-1714/15), on els valencians van optar, igual que les Illes Balears i Catalunya, per una manera d'entendre la vida, la terra i la llibertat, en aquell cas, per la causa austriacista.

L'alçament valencià contra Felip de Borbó -conegut popularment com la revolta dels maulets-, es produeix en el context de la Guerra de Successió. L'any 1705 en un 28 de juliol, una gran flota anglo-holandesa, amb partidaris de l'arxiduc Carles, va salpar de Lisboa amb la intenció d'aixecar Catalunya a favor del pretendent austríac. La flota anava justament encapçalada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i Joan Baptista Basset -heroi nacional, oblidat i/o tapat per la historiografia oficial- on el 10 d'agost la flota, de camí cap a Barcelona, recalava a Altea. Basset hi va desembarcar, acompanyat de molt pocs homes, i s'hi va reunir amb alguns caps de la incipient revolta.

Joan Baptista Basset i Ramos va néixer l'any 1654 a Alboraia (l'Horta Nord), va ser un personatge que ja figurava entre els membres del cercle més pròxim a l'arxiduc, ja abans de la guerra, on havia servit com a militar a la Casa d'Àustria. La seva destresa el va conduir a planificar i executar amb èxit una de les operacions més transcendents i amb menor cost de la guerra: la conquesta de València. Basset va proporcionar una arma que valia més que tots els fusells i canons: la promesa verbal de l'arxiduc que quan fos rei efectiu de València suprimiria els drets nobiliaris sobre els camperols i els odiats impostos d'entrada de mercaderies a les ciutats. La seva sola divulgació va ser suficient per revoltar àmplies masses arreu del Regne de València, sobretot entre els llauradors vinculats a les terres que havien estat dels moriscos d'on el nom de "maulets" amb què van ser coneguts així com les capes populars de les ciutats. La marxa de Basset i els maulets cap a València va ser un passeig triomfal: Dénia, Gandia, Alzira i totes les poblacions intermèdies li van obrir les portes. Els nobles "botiflers", partidaris de Felip de Borbó, fugien sense oposar resistència. El virrei, amb poques tropes i no massa de fiar, no va tenir millor pensada que enviar una tropa de genets catalans, encapçalats pel tarragoní Rafael Nebot, a combatre Basset; però en arribar notícies de la revolta del Principat, que s'havia insurreccionat en la seva pràctica totalitat i havia proclamat rei Carles III, Nebot i els seus homes se sumaren a la revolta i passaren a incrementar les forces dels maulets. Al mateix temps, Tortosa es va unir a la causa austracista, i Vinaròs i Benicarló van proclamar també l'arxiduc com a rei, de manera que ara el virrei borbònic quedava entre dos focs. El sud del País es va unir també al bàndol austricista i a Xàtiva Joan Tàrrega i un grup local de maulets van incorporar la capital de la Costera a les files de Basset.

La devoció del poble pel General Basset va ser tan gran, que quan fou arrestat per les mateixes autoritats austriacistes, -car una part de la noblesa, partidària de Carles III, havia resultat perjudicada per les mesures antinobiliàries de Basset i d'altra banda, el mateix rei era el primer senyor de terres i camperols, que ara tampoc no pagaven els tributs que li devien, i la hisenda reial se'n ressentia-, a València i a altres poblacions del país, van esclatar revoltes dels maulets locals, que exigien l'alliberament del "seu" general tot deixant ben clares les seves preferències polítiques on els avalotats cridaven pels carrers de València "Visca Basset abans que Carles Tercer!"

El desenvolupament posterior de la guerra, que al País Valencià culmina amb la desfeta de la Batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707, que donaria pas a l'ocupació i repressió borbònica i amb la conseqüent pèrdua dels Furs i Llibertats dels valencians, Basset i molts resistents es replegaren per col·laborar en la defensa de Catalunya i Barcelona fins a la seva caiguda l'11 de setembre de 1714.

L'exemple i la tenacitat que ens deixa el General Basset, hauria de fer reflexionar els dirigents polítics valencians i de la resta del país, que el compromís i la fidelitat a la terra, juntament amb un lideratge desacomplexat i valent, poden capgirar el destí d'una nació i conduir-la cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència. Des de Catalunya Acció ens identifiquem plenament amb l'esperit de Basset per no defallir en la lluita per l'alliberament nacional dels Països Catalans.

L'opinió d'alguns valencians defineix imperialisme la nostra doctrina de la unitat nacional dels valencians, balears i catalans. No ens estranya gens aquesta reacció; és més, l'esperàvem. No per això la discutirem, perquè discutir-la representaria, almenys en principi, admetre dos insults, un a Catalunya i l'altre a València. A Catalunya atribuint-li un esperit de domini i a València un esperit d'inferioritat. Ni l'una cosa ni l'altra no són certes. Ni Catalunya intenta exercir cap hegemonia imperial, ni es pot acceptar que València, rica i forta, hagi de viure en temors d'imposicions. València és prou capaç de defensar-se per ella mateixa. Preferim deixar opinions, com la del nostre suposat imperialisme, en el terreny dels conceptes revellits, que les noves generacions estan cridades a superar, empeses per la força de les realitats. Les realitats ens uneixen, encara que ens entestem a viure en divorci. Uns fets històrics ens portaren a lluitar junts, catalans, valencians i balears, en la guerra de Successió (1700-1714/15), cloent la història de les nostres antigues relacions.

*nota: per saber-ne més, C. PÉREZ APARICIO, De l'alçament maulet al triomf botifler, Editorial Tres i Quatre, sèrie La Unitat, 1981, València.

JOSE LUIS CERVERA, Basset, mite i realitat de l'heroi valencià, Editorial Tres i Quatre, 2003, València.

JOAN FRANCESC MIRA, Almansa 1707: després de la batalla, Editorial Bromera, sèrie Grans Obres, 2006, Alzira.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Príncep Jordi

Ídol de Catalunya. Terror de França.

Així era recordat Georg von Hessen-Darmstadt, conegut popularment com el Príncep Jordi. Heroi i protector dels catalans durant la Guerra dels 9 anys (1688-1697) i element clau i fonamental per entendre el decantament austriacista català en la Guerra de Successió Hispànica (1700-1714/1715). Aquest personatge històric és un altre exemple d'acomplexament i/o segrest que la historiografia oficial ens brinda amb el seu silenci i oblit sobre referents heroics i d'autoestima presents en la història nacional de Catalunya.

Senyor i militar alemany al servei de l'Imperi (Àustria), neix el 25 d'abril de 1669 a Darmstadt (Alemanya) amb el títol de Príncep del Landgraviat de Hessen-Darmstadt. De jove ja prometia qualitats militars per a la guerra. Va ser durant la guerra dels 9 Anys contra França (1688-1697) -on lluità en les campanyes d’Alemanya i d’Irlanda- i quan hagué de dirigir-se a Hongria per aturar l’alçament turc el 1693, on va conèixer un estranger que lluitava pels exèrcits imperials: Joan Baptista Basset i Ramos, valencià austriacista i futur general maulet. L'amistat que van engendrar a les planes d'Hongria enmig dels combats amb els turcs canvià la vida del nostre príncep car entrava per no sortir-ne mai més en la història del nostre país.

Aquesta guerra comportà per als catalans unes grans penalitats per la presència en el territori de dos exèrcits, l'espanyol i el francès, que van portar a una situació d’ocupació insostenible. El 1695 es formen les milícies irregulars de voluntaris de Miquelets que ataquen als francesos comandats pel duc de Vendôme, ja que les conxorxes pro-borbones a la cort de Madrid propiciaven la invasió de Catalunya, en concret Barcelona, per ser utilitzada com a moneda de canvi pel rei de França en les negociacions sobre la successió a la Corona Hispànica. En aquest context perceptible de clara desgana defensiva dels espanyols que passen d’enfrontar-se als francesos arriben i desembarquen l'abril de 1695 5.000 soldats de països contraris a Lluís XIV (rei de França) sota el comandament del Príncep Jordi. Els abusos i les vexacions de les tropes franceses indignen els catalans que veuen com les tropes hispàniques retrocedeixen i no els defensen, i a sobre han d'aguantar que el Virrei ordeni la no resistència del territori.

El príncep Jordi en canvi, lluità contra els francesos que ocupaven Catalunya i organitzà eficaçment les forces catalanes. Durant aquest període tingué sota les seves ordres els futurs dirigents vigatans: Josep Moragues i Mas, Francesc Macià i Ambert (el bac de Roda), Jaume Puig de Perafita i Ramon Sala. Davant la passivitat de l'exèrcit espanyol, el retrocés és inevitable i els porta fins a Barcelona, que és assetjada. El príncep de Darmstadt donà suport a la decisió dels estaments, els consellers i els diputats de Catalunya, de resistir. Però el lloctinent, el Conde de Coraza, seguint les ordres del Ministeri castellà de Madrid, rendí i entregà la ciutat als francesos.

Recuperada Barcelona per la pau de Rijswijk (1697), i davant la pressió popular, el Príncep Jordi fou nomenat (1698) Lloctinent (Virrei) de Catalunya.

“No hi ha ningú
que sigui tan estimat pels catalans
com el Príncep Jordi de Hessen-Darmstadt.
El que no arribin a fer per Ell,
no ho faran mai per cap Rei”

Després de tres anys de virregnat, on el candidat francès a la Corona Hispànica el Duc d'Anjou ara Felip V de Castella i IV d'Aragó s'ha imposat inicialment a l'Arxiduc Carles d'Àustria, decreta l’expulsió, per austriacista, de Jordi de Darmstadt el 1701, fet que commociona als catalans.

L'equilibri europeu s'havia desfet amb l'entronització del Borbó a Espanya, fet que provocà la declaració de guerra de les potències aliades Àustria, Anglaterra i Països Baixos entre d'altres contra la casa dels Borbons (França i Espanya); com no podia ser d'una altra manera, el príncep Darmstadt es posarà al servei de l'Arxiduc Carles, que el nomenà, a Lisboa, Vicari General de la Corona d’Aragó. El Príncep Jordi fou el principal dirigent conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya. Organitzà els vigatans i preparà un alçament contra Felip V. El maig de 1704 intentà d’apoderar-se de Barcelona, però la conspiració fou descoberta per les autoritats borbòniques.

El 1705 conquerí Gibraltar, que defensà com a Governador. Aquesta conquesta serà l'origen del domini anglès del penyal, consolidat amb el Tractat d'Utrech (1713) i de l'origen de l'actual Catalan Bay, petit municipi de Gibraltar on el nom de «Catalan» es deu al batalló de 350 catalans que van participar a l'expedició anglo-holandesa que va conquerir el penyal, el 1705, durant la guerra de Successió. Va ser a la badia dels Catalans on va desembarcar aquest batalló i es van quedar per defensar la plaça.

Embarcà novament el 1705 en l’estol aliat comandat per l’anglès Lord Peterborough, disposat a alliberar finalment Catalunya del jou francès; desembarcades les tropes a la desembocadura del Besòs, forçà Lord Peterborough a atacar el castell de Montjuïc (14 de setembre), doncs l’anglès volia abandonar Catalunya. El Príncep Jordi morí en la batalla, però Barcelona, finalment, fou alliberada del tirànic lloctinent (Virrei) Velasco i poc després, tota Catalunya s’alçà contra Felip V. El 22 d’octubre entra a Barcelona l’arxiduc que ho fa de forma solemne el 7 de novembre de 1705 on es compromet a respectar les lleis del país.

<<...el 17 de setembre de 1705, a les vuit del vespre, en un sumptuós carro funerari, enmig d´ una impresionant processó amb milers d´atxes, fou portat al convent dels Josepets de Gràcia el cos del Príncep Jordi, a l´església del qual, i en una capella lateral tocant a l´altar major, fou enterrat. Abans havia estat exposat tres dies a l´església de Sarrià. Amb ell s´enterrava la nostra llibertat...>> (extret del discurs d'Enric Garriga i Trullols, president de l'IPECC en l'acte d'HOMENATGE AL PRINCEP JORDI DE HESSEN DARMSTADT a l'Església dels Josepets de Gràcia. Barcelona, 17 de setembre de 2005)

El príncep Jordi ens demostra que amb un bon lideratge, un lideratge fidel al país, un lideratge valent i desacomplexat, podem unir les nostres forces i les nostres aportacions, d'una manera coordinada, operativa i efectiva, per dirigir el rumb d'aquest i nostre país cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència.

"Visqué el Príncep per la Glòria de Catalunya, en la defensa de la seva Capital, expugnada de francesos. I per redimir-la, captiva dels mateixos, havia de morir, en la llei del fidel amic.
Morí en la captura de Montjuïc. Amb ella sortí lliure Catalunya, de la dura opressió i del tirànic jou de França.
El nostre Sereníssim Jordi, com Pare de la Pàtria, li procurà a Catalunya, la més sobirana Joia.
Defensà el Príncep Barcelona, assetjada de francesos. Qui mort com a noble, mai cau rendit.
Aquí viu a qui la fama eternitza. Aquest es l'epitafi."

Francesc Guasch, Barcelona, 1706

*nota: per saber-ne més, J. ALBAREDA, La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre, Editorial Empúries, 2000, Barcelona.

Pàgines web relacionades i d'interès:
www.geocities.com/georgvonhessendarmstadt
www.webpersonal.net/moria/1700_1705.htm
http://www.ictisp.com/~on406258/memoria/05/princepjordi.htm

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Sense el Rosselló, no hi ha nació !

Dimarts 7 de novembre als antics Comtats de Rosselló i Cerdanya, territoris avui coneguts com a Catalunya Nord, se celebra llur diada nacional. Commemoren les llibertats, institucions i privilegis perduts amb el fatídic i de trista memòria Tractat dels Pirineus de 1659, on les monarquies espanyoles i franceses van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació francesa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà.

Catalunya pagà les conseqüències de les rivalitats entre les dues monarquies. No es van tenir en compte en cap moment els interessos de la població catalana. Ambdues corts tenien un menyspreu tan gran per als catalans que no donaren informació oficial de la signatura del tractat a les autoritats de Barcelona fins passats tres mesos de l'acord.

La primera paradoxa és que el tros de terra catalana annexionat a França el 1659 era probablement la part més antifrancesa de la pàtria; els exèrcits francesos eren, amb la pesta, un dels flagells més temuts i alhora més odiats per tothom; el fet de ser Perpinyà el baluard septentrional de Catalunya i de la Corona catalano-aragonesa donava una dimensió bèl·lica a aquest patriotisme, com a qualsevol marca; la terra era «fidelíssima».

La resistència al nou ordre francès la protagonitzaren els Angelets de la terra, patriotes que provocaren l'esclat d'una revolta al Vallespir els anys 1663-1671 i al Conflent a partir de 1670, i que s'allargà en el temps amb accions esporàdiques i disperses durant gairebé tres anys, fou una revolta excepcional tant per la durada, com pels nivells d'organització i el grau de suport que la població va donar als revoltats. La revolta no va ser tan sols un rebuig al nou impost de la sal, dit la gabella, tal com diu la historiografia "oficial", sinó que al darrere s'hi amagava un component de revolta política, de caràcter nacional contra el nou ordre francès. Arguments que es reforcen amb les conspiracions de Vilafranca de Conflent i Perpinyà (març i maig de 1674), on representants de la noblesa i notables d'aquestes viles es posaren en contacte amb l'altra banda dels Pirineus per tal d'expulsar l'invasor "gavatx". La recent incorporació a una nova entitat política i la imposició d'una frontera poc viscuda com a real pels habitants d'una i altra banda, comportà pels nord-catalans durant molts anys una "ratlla imaginària" antinatural i estranya que dividia la terra d'una mateixa nació. La història permet d'entendre la pugna multisecular que hi ha hagut en aquesta terra entre la força abassegadora de l'assimilacionisme francès i una pregona, quasi irreductible, catalanitat.

El Tractat dels Pirineus és un dels ultratges més grans que ha sofert la nació catalana al llarg dels segles. Catalunya va ser dividida sense l´aprovació de les autoritats nacionals, es a dir, pròpies. És un tractat il.legal. Però, qui reclamarà els drets històrics de Catalunya? La historiografia "oficial" d'aquest país ha enterrat sota terra aquest capítol de la nostra història nacional, premeditadament o per acomplexament, se m'en refot, la qüestió és esborrar del mapa tot signe de caràcter i de rebel·lió, que caracteritza la nostra personalitat com a poble que defensa la integritat del seu territori i la seva persistència nacional.

El projecte polític de Catalunya Acció representa i reivindica aquests signes d'identitat, propis de la personalitat dels catalans i catalanes, i que són fortament reprimits pels nostres enemics i botiflers. Caràcter i rebel·lia, exemples d'idiosincràsia de la societat catalana i per tant nord-catalana del segle XVII, creient immutable de la llibertat i la justícia, valors que els nostres botxins -tan francesos com espanyols- volen eliminar i extirpar-nos però que són la nostra raó de ser dins del concert de nacions del món.

El caràcter i la rebel·lia que han demostrat els nord-catalans durant segles i generacions, des dels Angelets de la terra fins als nostres contemporanis, han permès immortalitzar la catalanitat d'una terra segrestada per França, però mai oblidada malgrat el silenci de la historiografia "oficial" i d'una classe política catalana incapaç d'exigir tan sols l'oficialització de la llengua pròpia dels nord-catalans o de la connexió per TGV entre Barcelona i Perpinyà.

Catalunya Acció per tant, i coincidint amb la diada nacional de la Catalunya Nord, reclama i exigeix l'abolició i la revisió del Tractat dels Pirineus, entenent doncs, l'evacuació de tot allò francès que romangui a Catalunya Nord i la conseqüent reunificació del nostre país constituït en un Estat de ple dret cap als voltants del 2014. Sense el Rosselló, no hi ha nació!

*nota: per saber-ne més, Del patriotisme al catalanisme, article de M. FERRER El Rosselló i la monarquia francesa (1659-1721): guerres, resistències, identitats. pàg. 263-288, Eumo Editorial Universitat de Vic, 2001, Vic.
J. SOLER I AMIGÓ, Rebels a Tramuntana, Columna Edicions, Col·lecció clàssica, 2003, Barcelona. III Premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Fets de Prats de Molló

El passat diumenge 22 d'octubre es commemorà el 80è aniversari de la gesta d'en Francesc Macià i del centenar de patriotes voluntaris que des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, mostraren al món el conflicte català i el seu anhel d'independència.

Arran dels coneguts com a «Fets de Prats de Molló», el plet català fou escampat per tot el món. La detenció dels insurrectes que s'havien conjurat a la comarca del Vallespir —deguda a la delació d'un espia a sou de França, descendent del revolucionari italià Garibaldi—, el posterior judici a París d'en Macià i dels soldats catalans, la sentència (les penes de presó i les multes) i l'exili a Brussel·les, foren notícia de primera plana als diaris europeus i americans.

Des del 1714 que el nom de Catalunya no era en boca de tanta gent forana. Poc més de dos-cents anys després de l'ocupació espanyola de Catalunya, una nova generació de patriotes agafaria les armes per a demostrar als catalans com es guanya la independència. El caràcter bel·licós dels catalans era ben viu entre el jovent, i la tradició catalana s'acomplia malgrat les prohibicions. En arribar a l'edat en què se't podia considerar home, el cap de casa et donava els símbols que així ho assenyalaven: la clau, el duro i el punyal. Els catalans sempre s'havien considerat francs, és a dir lliures, per contraposició a la resta d'humans, la majoria dels quals eren súbdits. La llibertat dels catalans, fixada des dels orígens de la nació i que s'anà reglamentant en les Constitucions de Catalunya, ens costà sang, i per aquesta raó tot català ben nascut anava sempre armat, per a defensar la llibertat i per a defensar-se. Amb Macià reneix l'esperit atàvic, el delit de recobrar la llibertat arrabassada, i molts dels seus seguidors ho abandonaren tot per Catalunya: família, treball, estudi, posició... Fins al darrer alè de vida, tots, sense excepció han servat, a la nineta dels ulls, l'estel de la Independència. Glòria eterna als defensors de la pàtria!

Els primers dies de novembre de 1926 més d'un centenar de catalans van demostrar l'afany de llibertat i independència que reclamava el subconscient de tota una nació que restava empresonada i violada per la tirania i la barbàrie espanyola representada per la dictadura de Primo de Rivera. Va ser una temptativa d'aixecament armat a nivell general, impregnat de valentia i heroïcitat, que si hagués reixit, disposaríem d'un precedent històric contemporani de caràcter separatista de ben segur molt productiu i difícilment tapat i silenciat per la historiografia "oficial", actualment constatable. En tot cas, dirigents polítics com Macià, es troben a faltar a la Catalunya actual, on no hi ha ni valentia ni heroïcitat, en canvi, acomplexament i genuflexió en trobem per donar i per vendre.

El president Macià tenia determinació i ho tenia tot molt clar. Extracte de la declaració que en Francesc Macià havia de llegir quan hagués declarat la independència :
"A LES NACIONS LLIURES DEL MÓN, SALUT ! És Catalunya la que avui us saludem, nacions lliures del món, en el moment d'aixecar-se en armes en defensa del seu dret imprescriptible de governar-se ella mateixa....Volem una Catalunya per als catalans! Volem una cultura moderna per als nostres infants, per als nostres obrers i per a les nostres escoles superiors. Volem el màxim de millorament per al nostre proletariat. Volem administrar nosaltres mateixos les nostres riqueses nacionals, en una República Catalana independent. Que sàpiga tot el món que no estem animats d'un esperit d'odi contra la resta de la Península ibèrica, ni tampoc per un esperit d'imperialisme i de conquesta. Ens consideraríem sortosos, una vegada lliures, d'ajudar els altres pobles d'Espanya que pateixen sota el mateix règim de reacció, per tal que ells també n'esdevinguessin. Volem trencar les cadenes que ens endogalen amb ells per la força i reemplaçar-les pels lligams lliures i fraternals que ens permetin de treballar junts per la pau internacional. Car és per aquesta pau internacional per la que, en darrera anàlisi, ens aixequem en armes.I és a vosaltres, pobles lliures de tot el món, a qui adrecem, els primers, la salutació i el nostre crit d'angoixa, demanant-vos de reconèixer el nostre dret d'esdevenir lliures. Ho fem amb l'esperança i la fe en la llibertat i la justícia, aquest principi fonamental de Dret internacional per la cooperació, no forçada, sinó lliure i cordial de tots els pobles i per la igualtat civil, c