El dret a decidir o la degradació del separatisme català

Si llegiu l'acord que han signat els partits que conformen la candidatura Unitat per les Illes veureu que com a principi rector es parla que «l'Estat espanyol ha de reconèixer el dret del poble de les Illes Balears de decidir lliurement el seu propi futur». No cerqueu les paraules autodeterminació o independència perquè no les trobareu. Aquest fet suposa una passa endarrere respecte el darrer precedent de coalició nacionalista i progressista per a unes eleccions a Corts, Progressistes per les Illes Balears (2004), que excloïa UM –llavors sòcia del PP- i incloïa EU i Els Verds de Mallorca –que ara formen una aliança apart-, ja que llavors sí que es parlava del dret a la lliure autodeterminació de les Illes Balears com a eix programàtic fonamental –molts encara recordam sense haver de recórrer a les hemeroteques com va insistir ERC, ara integrant d'Unitat, en aquesta qüestió, fins al punt d'amenaçar en desvincular-se de Progressistes si el compromís de la resta de partits en aquest sentit no era prou ferm-.

Primer de tot, aviat farà un segle, els que volien rompre amarres amb Espanya i França es feien dir separatistes, però arribà la dictadura franquista, que va minar el seu prestigi social de forma irreversible. Llavors va caldre una nova paraula, un eufemisme per a autoanomenar-se, i va sorgir el mot independentista. Quan el separatisme va esdevenir una rèmora del passat i es començava a parlar d'independentisme, arribà la segona restauració borbònica i, a poc a poc, l'independentisme va començar a associar-se amb el terrorisme i a fer-se impopular. Així fou com sorgí l'autodeterminació, paraula més ambigua. L'invent funcionà fins que el Pla Ibarretxe es va fer famós per incloure aquest dret, que òbviament escandalitzà el nacionalisme espanyol, que s'afanyà a dir, en un notable exercici de contorsionisme polític, que allò i violència, exclusió o intolerància era exactament el mateix. Per tant, ara calia que els que volen rompre amb l'Estat actual deixessin córrer allò de l'autodeterminació i ens posessin a plantejar la seva proposta d'una altra manera. Calia fer pedagogia, com dirien els de CiU, perquè la gent és curteta de gambals i no sap que la independència del país no implica l'arribada de l'apocalipsi, fins i tot pot resultar beneficiosa per a ells mateixos. I així és com arribam a l'ara tan de moda dret a decidir, decidir sobre la nació, les infraestructures o el finançament, però sobretot no citem per enlloc la independència, no fós cosa algú no ho entengués o cridés «això no toca!».

No sé en què veurem transformat el dret a decidir en els propers anys, però vista quina ha estat l'evolució no som gaire optimista. De seguir degradant d'aquesta manera el separatisme, la batalla està perduda. Hem manipulat tant el sentit i el significat de les paraules en nom d'un suport popular que mai acaba d'arribar que ja no sabem sobre què parlam i que, per tant, ja no ens podem prendre cap compromís polític seriosament, i això és greu. Ara mateix, més que les idees o projectes, l'important són les correlacions de forces entre una sèrie d'interessos que s'escapen de la gent del carrer. I després vendrà l'analista de torn a queixar-se de l'alta abstenció.

Joan Miralles

Equació genocida

El genocidi lingüístic que el partit socialista està portant a terme metòdicament i sense aixecar polseguera amb la imposició del bilingüisme, fent innecessari el català i, per tant, condemnant-lo a una extinció segura i sense soroll, sembla massa lent als manaires del PP i als seus satèl.lits.
Els senyors del PP frisen per concloure el genocidi lingüístic tan aviat com puguin perquè són perversos, però no són rucs, i s'adonen que alguna cosa molt poderosa està removent les consciències del poble català, que ells volen agenollat i vençut.
Es per això que ara fan mans i mànigues per acabar la feina de substitució lingüística que els seus bons amics socialistes fan tan efectivament i discreta, amb guants blancs. Els capitostos del PP, hereus directes dels qui no han dubtat a matar i a imposar-se per la força de les armes, dels qui porten les mans tacades de sang i el cor corcat per la mentida, els sembla massa suau la mort per inanició a que els socialistes condemnen la llengua d'aquest poble. Els cal posar en evidència la seva prepotència i brutalitat fins i tot en el genocidi de la nostra llengua tan malferida.

I què fan davant d'això els polítics que diuen defensar la llengua dels catalans?
Què poden fer uns polítics que ja han claudicat davant de l'engany del bilingüisme, i s'han fet així còmplices, amb la seva passivitat i acceptació, de la mort de la llengua?
Només el què han fet: llàstima!

El Sr. Vidal Cuadras i companyia esgrimeixen l'eterna cantarella de la primacia dels drets individuals per imposar el castellà a l'ensenyament primari. Aquesta cantarella no és res més que la fal.làcia amb què amaguen la voluntat d'entronitzar els drets dels colonitzadors i rematar la substitució lingüística. Uns drets, els que reclamen, que van ser imposats amb sang i després legalitzats amb les seves lleis, i ara amb una democràcia feta a la seva mida.
S'emparen en uns drets que ells han fet legals, però que no seran mai legítims, perquè el dret que es basa en l'anorreament i en el genocidi lingüístic de tot un poble és fora de tota justícia veritable!
Pe rebatre aquests arguments enganyosos i tragirats, els polítics catalanistes i "independentistes" "assenyats" es neguen a si mateixos l'únic argument que desmunta tot el castell de cartes sobre el qual es fonamenten els nostre botxins.
Es neguen a denunciar en veu alta al Parlament de Catalunya i a tot el poble català allò que és el desllorigador de tots els nostres mals. Som una colònia. I els nostres colonitzadors volen acabar el genocidi ben de pressa, perquè els posa nerviosos una feina que se'ls allarga tant.

Als polítics d'ERC i de CiU els fa por dir que els catalans tenim una llengua pròpia, i els fa por actuar en conseqüència perquè el català sigui la única llengua en la vida pública, laboral, mediàtica i educativa. Els fa por dir que la presència abassegadora del castellà en la nostra vida social és la prova més evident de la nostra colonització.
I com que es neguen l'autèntic argument, l'únic que posa en evidència la mentida amb que ens volen fer beure a galet, entren en el joc del colonitzador i, els toca fer el paper assignat, el de la trista figura, el del perdedor.

A aquesta vella consciència, encarnada tant per l'esclau claudicant com pel colonitzador prepotent , se li escapa, però, un element cabdal d'aquesta equació genocida, de la qual uns en són els executors i els altres els qui submisament la permeten.
No han pres en consideració l'esperit d'aquest poble.
I no l'han pres en consideració perquè no el poden percebre. La mentida, en uns, i l'actitud mesella en els altres, els fa cecs a allò que la realitat té de més genuí i autèntic.
Els colonitzadors genocides no són conscients que no és un poble masegat i malferit el que volen acabar d'anorrear, sinó que pretenen ofegar el seu esperit.
En la seva arrogància no s'adonen que han esdevingut l'instrument d'aquest esperit que "sempre sobreviu als seus il.lusos enterradors", i amb el sofriment que ens estan infligint, forcen la purificació de l'ànima d'aquest poble, forcen la separació del gra de la palla, forcen allò que tot home i tot poble no pot eludir: reconèixer la seva autèntica Realitat, la font última del seu poder.
I és la comunió íntima de l'ànima catalana amb l'Esperit que tot ho sustenta, el factor que mostrarà errònia l'equació humana que els colonitzadors d'aquest poble han planificat.

Hi ha una hora per a cada cosa sota el sol. El temps de l'imperi espanyol, presó de pobles, arriba a la seva fi. Es evident per a qui sap llegir els signes dels temps. De la nació catalana saquejada i anorreada pels vells colonitzadors, en sorgirà una pàtria nova, assentada sobre uns fonaments ferms i liderada per homes i dones que serveixen la Veritat i treballen per l'alliberament i la justícia.

Són vostès senyors del PP, guiats per un auto-odi que els seria molt terapèutic mirar de fit a fit,
els qui han triat enfrontar-se a aquest poble i al seu esperit. No cal que corrin. Ja se'ls ha acabat el temps. Totes les atrocitats que aconsegueixin imposar als qui en aquest poble encara són esclaus, seran com les darreres boires del matí que clou la llarga nit fosca del nostre poble. Aquest sol que dirigeix ara la vida del nostre poble, i que està fent emergir la nova consciència dels homes lliures, les dissiparà en un obrir i tancar d'ulls, al moment que vostès menys s'ho esperin.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Hi ha govern a Catalunya ?

Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla?

Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència. Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convençer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar. Respecte a això que us dic, recordo com un exdirigent del primer tripartit va dir-me en una ocasió la mena de taumatúrgia que exercia José Montilla en els principals dirigents d’ERC. El veien, em deia aquest personatge, com un home hábil, fred, sagaç i capaç gairebé ell sol d’acabar amb el PSOE sencer i portar el PSC en bloc al camp de l’independentisme. Una mena de reencarnació de Winston Churchill i Francesc Macià en un mateixa persona. Lògicament el van fer president. Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president. Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya. El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues!

Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més. Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten?

Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Unionistes i independentistes

Article publicat al diari El Punt el 7 de febrer del 2008

"A vegades la història brilla com les aigües torrencials, seguint el curs fatal que arrossega els esdeveniments al caprici desordenat del vent." (Moments estel·lars, Stefan Zweig). S'estan produint una sèrie de fets i circumstàncies que, si bé no són estel·lars, són prou indicatius, i cal ressenyar-los.

"Sí, ja, independència, ja" és l'eslògan que vaig sentir en la manifestació de l'1-D i el que va acomiadar el lehendakari Ibarretxe a l'Auditori Winterthur, per part d'un públic amatent i enardit que abarrotava el recinte de l'Illa Diagonal. L'independentisme, doncs, ja té lema.

Mentrestant, el Cercle d'Estudis Sobiranistes ha posat sobre la taula la llei de referèndums, que vol ser una via democràtica i estatutària cap a la independència. Tant Ibarretxe com López Tena amenacen l'Estat amb més democràcia si cal, sempre per la via pacífica, opinió difícil de compartir, perquè qualsevol actitud sensata per part de la perifèria serà bandejada constitucionalment sense cap contemplació, com va passar amb l'Estatut. Tard o aviat, doncs, la confrontació política està assegurada. De la mateixa opinió és López Burniol, notari i articulista de prestigi provat, que manifesta en el llibre "España desde una esquina" que el desamor i el desacord entre Catalunya i Espanya és tan palès que s'imposa irreversiblement la separació no traumàtica, «civilitzada», en paraules seves. La veritat no crec que sigui una «boutade», encara que els canvis d'opinió de Burniol són proverbials.

En el partit de la copa d'Europa al Camp Nou entre el Glasgow Rangers i el Barça, els hooligans unionistes varen desplegar una immensa Union Jack britànica, cosa que implica que els independentistes de l'Scotish National Party no ho tindran fàcil, encara que avui governin. Ara mateix, Pizarro, el d'Endesa que havia deixat bocabadats els tendres parlamentaris catalans, acaba d'autoqualificar-se de catalanista, corprès per un sobtat amor a Catalunya, tal com ho varen fer en el seu dia el president de la primera entitat financera de la nació, advocat de l'Estat com ell, i el patriota espanyol Montilla. Amb aquest garbuix de sigles que tenim, caldrà fer servir una terminologia nítida per entendre'ns i aclarir què vol dir ser catalanista, nacionalista, separatista, sobiranista, independentista i espanyolista abans de posaren circulació la paraula unionista.

Catalanisme és un terme genèric, que no fa cap mal ni compromet a res, i que, en tot cas, justifica qualsevol acció i des del centre el contemplen amb condescendència, amb sorna i amb el punt de commiseració que els mereix la feblesa catalana. Per això quan Mas es treu de la màniga el que s'anomena «la Casa Gran de Catalanisme», dóna virtualitat a la innocentada més gran dels últims temps per atraure i fidelitzar els eventuals vots que això representa. Ser catalanista no vol dir res de res. És legítim, però insubstancial políticament parlant.

El nacionalisme és molt poca cosa, amb l'experiència dels anys que hem viscut sota aquesta ensenya. Podem assegurar que és una qüestió massa seriosa per deixar-la a les mans dels nacionalistes. Seguir el Pujol de la primera legislatura era lògic, normal i engrescador, però després les coses es varen espatllar i es va caure en el pur electoralisme i el culte a la personalitat, amb grans dosis d'egolatria presidencial, que encara dura.

Avui podem assegurar, després del procés estatutari, que la nació catalana té unes institucions que no són sobiranes i que s'han convertit en simples apèndixs de l'administració central. El més greu del nacionalisme català és la munió de militants i votants fidels que encara arrossega. Però per a mi avui l'únic nacionalisme que compta és l'espanyol; els altres són mers companys de viatge.

L'espanyolisme a Catalunya es fa de manera explícita i implícita, i caldria relacionar partits, persones, institucions i grups de pressió catalans que, d'una manera inconfessable, disposant de situacions de privilegi, juguen el paper de col·laboracionistes que el centre els permet i els dicta.

El sobiranisme és la clau de volta de tot el procés nacional. Un país pot ser sobirà i viure confederat amb altres nacions o estats, «cedint conjunturalment» a una entitat supranacional tota o part de la seva sobirania, però també pot optar per la independència.

Una nació sense estat com Catalunya per esdevenir independent ha de recuperar prèviament la sobirania de què històricament va disposar (drets històrics); per això el camí cap a la independència és anomenat separatisme d'un estat imperant com ho és l'espanyol.

Ara, en assumir l'independentisme a què la gestió dels uns i dels altres m'ha abocat, trobo molta gent que em diu que ho ha estat sempre, com passava al principi de la democràcia, en què tothom era «demòcrata de tota la vida». Catalunya com a nació no té altra sortida, la resta suposa enganyar-se i condemnar-se a viure per sempre colonialment, amb una deterioració constant del nostre futur, perquè la reculada postestatut és greu, en tots els sentits. Les denominacions que avui dia es proposen, encara que tenyides d'un lleu maniqueisme, són prou aclaridores i il·lustratives.

D'una banda, l'unionisme, que preconitza amb la seva actitud i pràctica el seu lligam afecte i sentiment a l'Estat espanyol, és i vol ser perifèric. Els unionistes, conscients del poder quasi omnipotent de l'Estat, claudiquen deixant de banda identitats i fins i tot interessos. És el magnetisme del poder central que enlluerna intel·lectuals, treballadors i empresaris, però l'unionisme sense contrapartides és la ruïna per a la nostra nació, que abans almenys disposava del proteccionisme i de l'aranzel com un avantatge econòmic que ens permetia competir i prosperar. I finalment l'independentisme, que vol recuperar la sobirania per disposar del seu destí, tal com hem explicat.

Miquel Esteba Caireta
Economista

El vot del conill

No existeix pitjor submissió que afavorir els interessos de qui t'humilia constantment. Això és, ni més ni menys, el que farem els catalans si acudim a les urnes el 9 de març tot obeint les consignes de la maquinària de l'estat que ens roba i ens colonitza. La pregunta que ens hem de fer, doncs, els independentistes és: votem o no votem? Tant si ens agrada com si no, dipositant la papereta per triar els «representantes a Cortes», el primer que fem és acceptar dòcilment la nostra condició de súbdits espanyols. «És que és un dret que tenim!», ens respondran alguns. No ens confonguem, l'únic que fa Espanya amb nosaltres és una simple concessió per tal que ens creiem que som en una democràcia més o menys reconeguda. La veritat és que els nostres vots no serveixen per regenerar res. Ens pensem que juguem un partit d'igual a igual, i sempre ens donen la pilota quadrada. Fins quan continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos?

Per veure quina és la importància que actualment donen els poders de Madrid als catalans, només cal llegir l'article del catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas publicat en el Dossier Econòmic d'aquest mateix diari el 19 de gener passat. L'autor escrivia que feia pocs dies que un exalt càrrec català acostumat durant molt de temps a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit que en una ocasió, al final d'una conversa amb un secretari d'estat, aquest li engaltà: «No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.» Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d'aquest pobre desgraciat que accepta sense piular la seva trista condició de bestiola i que vés a saber si seurà en el Parlament de Madrid en representació de Catalunya. Realment, en aquell hemicicle hi caben tot tipus d'animals.

Amb tot, haurem de reconèixer que els principals candidats catalans col·laboren decisivament que ens vegin tan poqueta cosa. Si no, mireu quins són els seus programes. Llegia fa pocs dies que Joan Ridao s'havia fixat com un dels seus objectius a la capital de l'imperio assolir el concert econòmic per a l'any… 2023! Amb personatges així acabarem veient en Miquel Roca com un revolucionari. És clar que, si li pregunteu sobre les possibilitats de Catalunya i els objectius de la seva política, us respondrà amb gest d'home saberut que ell i el seu partit ja voldrien anar més enllà, però «s'ha de ser realista». Posats a parlar de «realitats», n'hi ha una que ningú pot negar: el seu «realisme» ha permès un lladrocini anual contra Catalunya de més 19.100 milions d'euros i una desmoralització col·lectiva difícil de superar. El candidat d'ERC va entrar al Parlament de Catalunya ara fa més de 12 anys quan gairebé encara anava amb pantalons curts, però a en Duran i Lleida el van elegir diputat a Madrid per primer cop l 'any… 1979! Què vol, el candidat de CiU? Trenta anys més de menjadora quan l'únic balanç que pot presentar és que a Madrid ens vegin com uns simples conillets?

Malgrat aquest desolador i mediocre panorama que ofereix l'escenari polític del país, encara hi ha independentistes que creuen ingènuament en el vot en blanc com a element regenerador. Què pensen que significa? Doncs el mateix que en qualsevol altra part del món: que no hi ha cap llista que et convenci. Res més. No qüestiona cap statu quo. També voten en blanc a Conca o a Tomelloso, i no vol dir que allà pensin que són una colònia o que volen la independència. La nostra papereta, encara que sigui més blanca que la neu, no fa res més que consolidar la comèdia que ha protegit durant més de trenta anys autèntics monstres del franquisme com Fraga i Martín Villa. Anar a les urnes quan ens ho diu Espanya, és anar rentant la cara d'una suposada democràcia construïda sota els fonaments d'un règim que va mantenir Catalunya durant quaranta anys sota la bota d'un criminal. La inestimable col·laboració dels dirigents catalans de les darreres dècades en la «governabilitat i estabilitat» de l'Estat espanyol a través dels nostres vots ha fet que feixistes de tota la vida es presentin davant la comunitat internacional com a demòcrates de tota la vida.

Potser ha arribat l'hora que ens preguntem en quin manual per assolir un estat català hi diu que cal apuntalar les estructures de la metròpoli com volen que fem el 9 de març vinent. Si mai s'ha produït cap secessió en moments de placidesa i prosperitat, serem tan babaus de llançar pedres al nostre terrat tot donant solvència i garanties a qui ens maltracta? En tot cas, a Madrid, la desestabilització hauria de ser una constant d'actuació. Qui vulgui anar-hi en nom de Catalunya, que ho faci amb la mateixa intenció que actuen amb nosaltres, perquè som tan ingenus que encara creiem que hi anem a dialogar, quan ells van sempre a la caça del català. Defensar Catalunya a les Corts espanyoles? Ja la protegirem nosaltres des de Girona o des de Vic, que prou feina tenim. Qui vulgui seure en un d'aquells escons, que ho faci per perjudicar els interessos d'Espanya. Que els perjudiqui tant com pugui i que fomenti la sensació de crisi i d'ingovernabilitat. Només així farà alguna cosa positiva per la independència de Catalunya i el deixaran de veure com un conillet de bosc.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt - 06.07.08)

Carrils estrets...i cervells també

Article publicat al diari Avui el 30 de gener del 2008

Sala de Genialitats del Servei Català de Trànsit i Ocurrències de la conselleria de Javeurastuquèse'nshaacuditavui. Compartim amb el responsable del departament un moment particularment creatiu.

"Qui ho diu, que no sé com entretenir-me? Aquesta setmana m'estic superant. Dilluns al matí vam dir que farem més estrets els carrils de les vies ràpides. Dilluns a la tarda vam desmentir haver-ho dit. Dimarts vam fer que el conseller negués tenir cap proposta sobre el tema, però que digués que en quatre setmanes tindrà un informe que aposta per fer més estrets els carrils de les vies ràpides. I ara, dimecres al matí, se m'escapa el riure perquè estem anomenant vies ràpides les autopistes aquestes on ara fem anar a 80. He, he, és que som molt de la broma...

I com que la setmana no s'ha acabat, encara puc superar-ho. Tinc tantes idees que no sé per quina decidir-me. Què faig? Engegem un projecte-estudi per fer pisos de protecció oficial d'un metre d'ample a l'espai que guanyem en cada carril? Dissenyem carreteres de colors i que cada cotxe vagi per la que li toca, segons tingui pintada la carrosseria? ¿Fem que el Quart Cinturó és converteixi en el Tercer i Mig? Parlo amb altres departaments i, no sé, ¿els estrenyem les aules d'acollida perquè els nens puguin integrar-se de perfil? ¿Estrenyem el túnel de l'AVE que ha de creuar BCN? ¿Ajudem a pal·liar la sequera estrenyent les conduccions d'aigua? ¿Fem passar la interconnexió elèctrica amb França per una agulla de cap? ¿Proposem que Fecsa Endesa passi a anomenar-se Fecsa Estreta?

És el que té passar-se el dia avorrit aquí al departament, que ens queda temps per pensar cosetes. Bé, i el millor de tot és que mentre entretenim la gent llençant-los debats sobre amplades de carrils com qui llença cacauets als micos, ningú parla, per exemple, de l'increment de morts a la carretera. De moment, aquest gener que encara no s'ha acabat, 13 més que el gener de l'any passat. Vaja... i això no és el pitjor... ara se m'ha acabat el paper!!!

Iu Forn

El debat Barrera-Pujol

Article publicat al diari El Punt el 9 de gener del 2008

El club d'opinió Arnau de Vilanova demana que es faci una reflexió davant de la situació en què es troba el país arran de la manifestació de l'1-D sense dissimular la por que tot acabi en foc d'encenalls. Per això va convidar els carismàtics patriotes expresidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya Jordi Pujol i Heribert Barrera per debatre la conjuntura que travessa el país.

El palauet, curull de gent interessada en l'esdevenidor català, tenia al davant els dos protagonistes més carismàtics del nacionalisme de la transició i, en el cas de Pujol, després d'una perllongada actuació al front de l'executiu de la Generalitat. Ambdós amb gran capital i consideració polítiques... encara.

Barrera, històric d'ERC avui allunyat del partit i, com diu ell, als seus 90 anys, deixant aquest món de mica en mica, i Pujol, per la seva part, amb un passat nacionalista irrefutable, amb tot un partit al darrere, unes memòries en marxa i, fins i tot, amb una fundació que porta el seu nom, però mediatitzat per molts anys en l'exercici del poder.

L'un, racional, conseqüent, radical, queixós i l'altre, ambigu, metafòric i dispers a l'hora d'expressar-se; home que vol i dol, un artista de la divagació, i així durant 23 anys. Els dos, copartícips d'un nacionalisme crepuscular que no ha servit ni serveix de res.No va ser un debat pròpiament dit, sinó un intercanvi d'opinions, idees i... justificacions, dirigit per Salvador Cot. Quan el vicepresident de l'Avui pregunta sobre la lamentable situació actual, el sorneguer Pujol, tot reconeixent que hi deu tenir alguna responsabilitat, com sempre es mostra electoralista fins a la medul·la i procura eludir la qüestió carregant contra el tripartit i dient que els catalans d'un temps ençà «ni ens hem agradat ni hem agradat». Continua dient que el país està desgavellat, sense autoestima, i que hi regna la fatxenderia; en definitiva, que les coses no «les han fet bé». Com sempre, elucubra i fa digressions i comparacions purament subjectives sobre Macià en clau hamletiana per justificar la seva inacció en temes vitals que interessaven el futur nacional.Diu que, tot i que és optimista per naturalesa, està molt preocupat perquè ara hi ha sensació d'agressió («volen els nostres vots sense els catalans») i que, si bé la manifestació de l'1-D va ser un veritable èxit, tem que pot acabar en un simple «divertimento» si no es porten endavant iniciatives que per ell passen pel «vot el proper dia 9 de març». Afegeix que sense política no hi ha institucions i, per tant, no hi ha nació que funcioni sense els polítics, i acaba amb l'habitual pedagogia de «zàping» a què ens té acostumats.

Barrera assumeix responsabilitats fins al 1984 i lamenta no haver continuat al front d'ERC. Manifesta que regna el desànim, la perplexitat i la desorientació. Ningú no sap què s'ha de fer; Espanya ens ha passat al davant, i calen urgentment receptes d'un caire diferent per a problemes tan rellevants com ara la immigració o la globalització.Assegura que és evident que estem pitjor que fa 30 anys i, a més, sembla que estem en caiguda lliure, ja que les coses empitjoren cada dia. És per això que demana una acció ràpida que aturi la tendència, perquè el país se'n pot anar en orris. Fa falta gosadia, fermesa i determinació perquè, si es fes un referèndum en la situació actual, el perdríem amb tota seguretat. Per a ell, la «pedagogia» a Madrid ha estat un engany permanent i remarca que, igual que Cambó, Pujol ha fracassat de manera estrepitosa anant de bon minyó a Madrid, perquè el centralisme no respecta «els febles ni els llagoters». Així, demana l'abstenció o el vot en blanc com a acció ràpida i contundent, ja que, entre altres raons, es pregunta a qui s'ha de votar.A la demanda de Barrera del blitzkrieg o acció ràpida, Pujol objecta que no disposem de forces suficients per fer front al centre, és a dir, no tenim la Wehrmacht dels alemanys, i demana si està disposat a posar 900 morts sobre la taula.D'altra banda, Cot manifesta que només cal tenir ulls a la cara per veure com l'1-D la multitud anava per primera vegada davant de les pancartes, si bé reconeix, no obstant això, el poder de convocatòria dels partits que hi varen acudir i demana per què no es poden sindicar les forces. Segueix qüestionant si es pot avançar sense objectiu, i Pujol, sorprenentment, manifesta que els irlandesos no volien la independència, de manera que demostra una absoluta i total ignorància sobre la qüestió irlandesa i una particular i tendenciosa manera d'interpretar la història, tan equivocada com la seva estratègia, que ens va enlluernar a tants catalans inicialment.Sembla impossible que un home amb els seus antecedents de patriota, que ens va lliurar de suquets, cremats i havaneres donant a la seva gestió un cert misticisme, derivés cap al poder pel poder, sense un objectiu últim nacional, lliurant-se amb obstinació al covard exercici de «la puta i la Ramoneta». Perquè, com es pot il·lusionar un poble decebut dient-li que vagi a votar el proper 9 de març, per seguir pidolant miserablement a Madrid, fent el joc al centralisme? En el seu moment, tant Pujol com Barrera varen actuar com si Catalunya fos un país normalitzat –d'aquí la immensa davallada– i varen contribuir al fet que, en definitiva, dos patriotes catalans hagin portat un patriota espanyol a la presidència de la Generalitat.

Miquel Esteba
Economista

Els dos fronts

Aquesta setmana em preguntaven en una emissora de ràdio de Barcelona quin balanç polític feia sobre l’any que ara està finalitzant. Bo i dolent, vaig afirmar. La part negativa ho constitueix tot allò que es desprèn de la gestió dels nostres dirigents polítics i, sobretot, la total pèrdua de confiança en la seva actuació. Ara bé, el 2007 es tanca amb un fet que, si ho sabem aprofitar, pot ser el prel·ludi de la independència de Catalunya: la creixent polarització entre independentistes i espanyolistes. En aquest aspecte no pot existir un balanç més positiu de l’any que s’acaba.

La nítida visualització d’aquestes dues posicions està copant el panorama polític català i comença a preocupar seriosament als de l’anomenat sector unionista. Així, per exemple, el diputat socialista Miquel Iceta s’ha afanyat a publicar fa uns pocs dies un llibre que porta per títol "Catalanisme federalista". Ell mateix ha declarat que amb el seu contingut el que pretén és contrarrestar el debat entre sobiranisme i espanyolisme que, ara per ara, presideix l’actualitat del nostre país. Pobre Iceta! Tant llest que vol semblar i encara no sap que perquè existeixi el federalisme cal que les parts implicades vulguin federar-se. Quin defensor d’aquesta opció coneix ell a Espanya? Per no tenir, no en tenen ni un que els confirmi la regla. Ai, ai, ai … trenta anys diu ell que fa política i encara no ha passat de la primera lliçó.

Amb tot, jo no crec que personatges com aquest siguin tan babaus com per pensar que algú que no comparteixi la seva menjadora es pugui creure això del federalisme. Més aviat m’inclino per pensar que, davant la creixent sensació de polarització entre unionisme i separatisme, temen que arribi aviat el dia que calgui prendre partit entre un o l’altre front. Per aquest motiu ara tornen a intentar recuperar aquest cadàver anomenat federalisme. El treuen a passejar tot utilitzant-lo com a màscara que tapi el seu espanyolisme ronyós i evitar haver-se de posicionar en la mateixa banda dels Rajoy o dels Aznar. Creuen que aquesta comèdia els durarà gaire?

No són només però els membres del PSC el únics preocupats pel caire que està agafant el nostre panorama polític. La cúpula de CiU també comença a acusar els efectes dels afanys col·lectius de voler trencar amb Espanya. Els tremolen les cames i això els fa dir autèntiques barbaritats. Vegeu sinó com Artur Mas, tal i com informava Nació Digital, va perdre els papers davant les càmeres de TVE el passat dimarts tot dient que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, els partidaris de la independència haurien de reunir dos tercos dels vots per poder guanyar. Dit d’una altra manera : els vots dels espanyolistes valdrien el doble. Visca la democràcia !

Ara la pregunta és saber cap a on es decantaran els uns i els altres. Quin paper triaran? Seran els Ian Paisley de Catalunya? Tot i que ells desitjarien viure en l’indefinició permanent, s’acosta l’hora del caixa o faixa.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Nació Digital)

No estem emprenyats

Article publicat al diari Avui el 17 de desembre del 2007

El lloc comú en què s'ha convertit el terme català emprenyat és profundament feridor per a la nostra dignitat nacional. No som el català emprenyat que peta quan menja seques, que diu renecs quan alguna cosa no li surt bé o que va amb barretina i fot un cop de puny damunt de la taula quan el nen insisteix perquè li comprin la motocicleta.

No és que els catalans estiguem emprenyats, ni es tracta, com ha dit el president Pujol, de cridar mecagoncony. Tot això és folklore, regionalisme: són les conseqüències morals d'un pujolisme que estava tan obsessionat amb la cohesió social i amb tenir prestigi a Espanya que arraconava l'independentisme als sectors més marginals de la política, i el desacreditava alimentant fantasmes i cataclismes fins al punt que, encara avui, per a moltes persones de més de 60 anys, catalanistes i de bé, és esmentar-los Satanàs parlar d'independència.

Al final la cohesió social ha servit perquè ens diguessin racistes, xenòfobs i nazis dins mateix de casa nostra i Espanya s'ha passat el nostre prestigi per l'engonal que és per on sempre se l'ha passat, el nostre prestigi i tot el que fa referència a nosaltres, i els atacs són descarnats, permanents, brutals. I aleshores jo entenc que algú que mai no ha estat independentista digui mecagoncony i estigui emprenyat amb una Espanya que li ha fallat perquè tantes coses n'esperava. Però això és retòrica de tribu encerclada.

No, no estem emprenyats: estem ocupats. No volem més inversions: volem la llibertat. No volem que ens entenguin: volem que ens deixin en pau. I no volem dir mecagoncony per continuar fent pedagogia i tota aquesta comèdia barata que històricament no ha estat més que amagar el cap sota l'ala: volem una nació sobirana, i poder parlar com Déu mana.

Salvador Sostres

Sou l'enemic a batre

Article publicat al diari Avui el 6 de desembre del 2007

Joan Ferran ha dit que TV3 és nacionalista. Mentida. TV3 és una cova de socialistes per culpa de Jordi Pujol. Àngels Barceló, la dona Otero, el Francino, etcètera, foren les seves criatures. Felicitats, president, i moltes gràcies. Per cert que ahir vau perdre una altra magnífica oportunitat de callar quan li vàreu dir sectari al tal Ferran. Primer perquè un president no ha d'adreçar-se jamai a ganiveters de saldo i cantonada, i després perquè si n'haguéssiu estat un poc més, de sectari, avui no tindríem aquest museu dels horrors soviètics i espanyolistes tant a la tele com a la ràdio públiques. És mentida que TV3 sigui nacionalista i el senyor Ferran és un cínic perquè ningú com els sociates ha perseguit periodistes a Catalunya. Les amenaces de Toni Bolaño a Jordi Barbeta, aquella fondíssima indecència.

Aquell espectacle de carrer humit i fosc de barri miserable. Això és el PSC: aquest estil, aquesta racaille moral. Temen la llibertat, són la degradació de la democràcia. Aclarit això, cal dir que ben segur que TV3 hauria de ser una televisió nacionalista, com qualsevol televisió pública de qualsevol país del món. T'imagines la BBC a favor de l'ocupació nazi? O una televisió austríaca annexionista? O que la Deutsche Welle parlés en turc?

Tothom s'estima la seva pàtria i els sociates són Espanya. Per això volen esborrar Catalunya del mapa. La LOAPA, pretendre ficar Pujol a la presó, l'espoli, les ridícules inversions. El candidat Montilla va ser una forma més de menysprear-nos: no en tenien cap altre que hagués llegit una mica? Ara Ferran ens discuteix que som una nació i voldria que TV3 fes més apologia de la invasió. Encara més de la molta que ja fa. Els socialistes em feu fàstic i em fa fàstic Espanya. El meu país està ocupat, això és una guerra i hi ha dos bàndols. Nosaltres i vosaltres.

Salvador Sostres

L'1-D un sol clam: Independència !

Article publicat a opinionacional.com el dia 30 de novembre del 2007

No saben com dissimular-ho, però les cames els fan figa a tots aquells que voldrien que els catalans no passéssim del trist paper de l’esclau. Intueixen que l’1 de desembre pot ser el dia en què es doni el tret de sortida a la cursa final cap a la independència de Catalunya. Sigui per uns trens subsaharians o sigui per l’escandalosa espoliació que patim, el cert és que està fent forat d’una manera determinant la idea que l’única solució que tenim és la de trencar amb Espanya.

Des de Catalunya Acció, si més no, estem fent tots els possibles perquè demà la munió de catalans que prendran el centre de la nostra capital sigui un sol clam: independència! Hem començat avui mateix amb dos anuncis a tota plana en el diaris El Punt i Avui, demà seran més de 100.000 les paperetes que es llençaran via aèria en el decurs de la manifestació i d’altres coses que també seran d'impacte. Finalment, i per recollir la molt irada consciència dels catalans, endeguem una campanya en forma de carta oberta a les principals autoritats catalanes i al Vicepresident de la Comissió Europea i Comissari Europeu de Transport, el senyor Jacques Barrot.

Aquesta missiva la poden signar i enviar tots aquells catalans, des del web de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org), per fer-hi constar dues coses: llur indignació i que el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent.

Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Deixem-nos de la cançoneta del «dret a decidir», perquè amb aquest eslògan podria tirar de beta durant vint anys més la partitocràcia del país. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer, cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ?

Siguem plenament conscients que si no posem en el camp de l’independentisme la manifestació de demà, l’únic que estarem fent es donar validesa als arguments tronats i d’estrets de pit d’un Mas, d’un Carod o d’un Saura. Haurem sortit tots plegats a fer el gegant pels carrers de Barcelona simplement per donar corda a unes polítiques de volada gallinàcia que sempre contemporitzen amb Espanya.

No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Els promotors de la independència

Article publicat al diari El Punt el 20 de novembre del 2007

L'any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre "Per la concòrdia". Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un Cambó desinflat que veia també com l'ideal d'un altre home, Francesc Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més tard va concretar-se amb el famós «Visca en Macià! Mori en Cambó!» Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d'assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya, i segon, tenir homes capaços al capdavant del país.

Tots sabem prou bé que el líder regionalista no era partidari d'una república catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia deixar d'ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als que considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la Lliga creia que els homes «capaços» només podien sorgir de l'òrbita del seu partit i sabia que els «horitzons econòmics» de la Catalunya d'aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia de «caps calents», atès que ni n'existia la viabilitat econòmica ni els polítics per dur-la a terme.

No entraré ara a discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però el cert és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues premisses si volem assolir la creació d'un estat independent. Si fem un salt en el temps i ens situem en l'actualitat veurem com «els horitzons econòmics» de Catalunya avui són els que marca l'anomenada globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l'objectiu. Ara bé, sobre el fet de tenir «homes capaços al capdavant del país»… això són figues d'un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les millors condicions, i possiblement cal que ens preguntem si som conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat? Els «homes capaços» dels quals parlava l'autor de "Per la concòrdia" han de tenir l'aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels catalans, les quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en seran les conseqüències? Qui preparà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits?

Cal dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar, personal o professional. És per això que l'exemple que donin els promotors de la independència de Catalunya en el moment d'encarar-se amb un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva particular gallina dels ous d'or, serà decisiu per transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar la idea de la creació d'un Estat català independent. Hem de dir als que ens volen representar que n'estem tips d'actituds contemporitzadores que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d'en Daniel Cardona recollides en el seu llibre "La Batalla" (1923) són les que millor interpreten aquest capteniment: «Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de seny, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar; els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d'estadistes de caràcter, i de pit, capaços d'encarar-se amb l'invasor i que ensenyin el poble a saber defensar-se la seva dignitat.» S'ha de començar a exigir a tots aquells que parlen d'independència (a mi també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats d'aquest. No hem de permetre que se'ns tracti com a infants tot amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el pa que s'hi donarà, ni que sigui simplement per saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l'estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa poques setmanes en la televisió pública de l'enemic que «cap independència de cap nació val una gota de sang». Si aquestes són les nostres condicions ens podran aturar amb una fulla d'afaitar. Però també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial. L'ideal de la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable, és necessari fins i tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament d'aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s'ha fet sota els acords d'una música celestial.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
20 novembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

El prodigiós Sr. Duran

Article publicat al diari El Punt el 19 de novembre del 2007

Veure la plana major de CDC embadalits com babaus escoltar amb unció el «mag» de la Franja al Cercle Financer de «la Caixa» és un espectacle entre decebedor i fantàstic.

Com de costum, Duran va enlluernar el bo i millor de l'establiment barceloní amb el seu discurs fluid i acerat. Ja ho va fer fa uns anys al paranimf de la Universitat, però aleshores, a part dels concebuts tòpics, va dir molt poca cosa de relleu –encara que ben dita, com sempre.

L'audiència tenia davant seu l'entreguista quintaessenciat i l'etern ministrable; l'home que amb quatre gats pren la Bastilla als albats de Convergència com a number one en les llistes electorals per Madrid elecció rere elecció, en un exercici quasi tan rutinari com l'encapçalament permanent, sospitós i xocant de les enquestes de valoració de determinats mitjans de comunicació, guanyi o perdi les eleccions.

El martell d'heretges independentistes predica els tòpics reiteratius que han fracassat sempre en les nostres relacions amb l'Estat. La centralitat, l'estabilitat i el pacte que ofenen la intel·ligència i ens provoquen, als que hem viscut diverses legislatures i la batalla estatutària, la hilaritat i la indignació més que justificada. Es allò de «Voteu-nos que serem decisius», «Ens necessitaran» i altres sentències de les quals el fracassat Roca –presentador de l'acte– en sap un niu.

Com a vertebrador d'Espanya participa de la paranoia centralista i abomina el sobiranisme i, consegüentment, l'independentisme, per a ell cosa de «caps calents». No és que li hagi agafat la síndrome de Madrid, sinó que és un més d'ells; és un fidel servidor de l'Estat i de la Conferència Episcopal Espanyola.

Que no oblidi, però, que la veritat ens farà lliures i per nosaltres, els catalans, l'única llibertat serà la independència i la sobirania, que no és de dretes ni d'esquerres, per això no hi ha altre camí després de l'experiència d'aquests anys de democràcia.

Ens amenaça com a centralista, amb la frustració que es derivaria de la inestabilitat i la ingovernabilitat si s'adoptessin posicions independentistes. Ignora potser que més inestabilitat que l'actual, sense un Estatut votat pel 90% de les forces polítiques catalanes, és impossible? Ja estem acostumats a les frustracions i que menteixi quan diu que tant Txèquia com Eslovàquia i les exrepúbliques soviètiques estan penedides d'haver-se separat –perquè és una solemne mentida– o la ignorància més supina, que és el més probable. Avui els països que han aconseguit la independència estan infinitament millor que abans i, a més, viuen amb dignitat. Quina frustració més vol el de la Franja per als catalans? En aquest sentit, val a dir que quan el Parlament de Catalunya va ordenar a la Generalitat que convoqués el poble de Catalunya a la Convenció Catalana per a Europa –en la qual vaig intervenir–, Duran va formar part d'una comissió paral·lela anomenada impròpiament Fòrum Cívic Català –no prevista i innecessària– amb Obiols, Gutiérrez Díaz i altres eurodiputats que varen desactivar les conclusions a què es va arribar, per a ells massa arriscades i que s'acostaven excessivament a la temuda sobirania.

Va defensar la fallida (a Déu gràcies) Constitució Europea que anorreava democràticament Catalunya de manera definitiva i la diluïa, no dins el desitjable magma europeu, sinó dins la preponderància i submissió espanyola. Vol substituir la confrontació pel diàleg i el pacte si cal. Vol més compromís que el que va proposar sobiranament el Parlament català en l'Estatut del 30 de setembre del 2005? És que el vol protagonitzar ell i els que li donen suport? Si us plau, que no ens proposin més Majèstics.

Ens assisteixen les lleis nacionals i internacionals, però coneixent com hauríem de conèixer el comportament del poder central, sabem que no es pot fer de manera plàcida, sinó que la confrontació està assegurada, perquè Madrid vol, desitja i està disposat a qualsevol enfrontament amb els arguments antidemocràtics que calgui. L'èxit de l'independentisme, que representaria la llibertat per a Catalunya, seria el fracàs dels centralistes –dels quals Duran és un exemple manifest–. Per això tant ell com les forces que li donen suport a Espanya i a Catalunya s'hi faran amb les ungles per tal de defensar la posició de privilegi que els permet innoblement el sistema estatal. El d'Alcampell és com el gat dels frares, entremaliat, llest i murri. Com a polític innat que és, se les sap totes, és maniobrer i és dipositari d'ortodòxies espanyolistes i episcopals. En les últimes eleccions perd cinc diputats de quinze que en tenia i les enquestes li donen la millor puntuació. Sembla que tingui patent de cors; les seves intervencions captiven i enardeixen la plutocràcia assistent, fins al punt que una coneguda patum de «la Caixa» va dir, en ple èxtasi, que es trobava a la glòria després de sentir-lo. El que dèiem al principi: és un portent, un prodigi polític.

Miquel Esteba
Economista

Nosaltres els catalans

Article publicat al diari Avui el 15 de novembre del 2007

Hi ha una sensació general que les coses són així i que així han de quedar-se. Hi ha aquesta sensació: que això no hi ha qui ho canviï. Divendres a Londres honraven els morts de la Segona Guerra celebrant el Poppy Day. Tothom duia una rosa de paper a la solapa. Les coses no van ser sempre tan belles com ara i alguns moriren per canviar-les. Al Regne Unit els bàrbars no hi entraren i no han perdut mai cap guerra. No han sucumbit ni a l'euro ni a circular per la dreta. La reina és la cap d'Estat i també de l'Església. De vegades cal morir i matar per defensar les bones idees. Sang, suor i llàgrimes. No em diguis que tot és una merda si després has de quedar-te escarxofat a casa.

A la degradant mediocritat d'ara no hi hem arribat ni de causalitat ni fa tan sols algunes setmanes: ha estat un llarg viatge. Catalunya i els catalans hem fet un llarg viatge cap a aquesta vulgaritat. El que és urgent que canviem som nosaltres. Si ho aconseguim, les coses canviaran aleshores així de ràpid, com la poma madura que cau de l'arbre.

El problema de Catalunya no són ni els trens i ni les altres infraestructures ni els diners que ens roben ni Espanya. El drama de Catalunya som nosaltres, el que ens hem deixat dir i el que ens hem deixat fer i el pobríssim nivell i la pobríssima valentia de les nostres respostes. L'avara pobresa dels nostres projectes, dels nostres plantejaments, de les nostres esperances. Si Espanya ens ha robat és perquè ens ha pogut robar, si Espanya ens té ocupats és perquè no hem sabut defensar-nos i som nosaltres qui hem votat els inútils que fan la pantomima de governar-nos. Si ens dediquem només a queixar-nos, continuarem fent el ridícul, com sempre el fan els que creuen que la culpa és dels altres. Cal només que algú faci un pas, i la marxa serà imparable.

Salvador Sostres

Catalunya no fa por

Article publicat al diari Avui el dia 11 de novembre del 2007

El president de la Generalitat alerta que Catalunya pot dir que "adéu Espanya" i els diaris de Madrid li dediquen un breu. El president de Foment, Joan Rosell, es queixa de la manca d'inversions de l'Estat i exigeix les balances fiscals, i a la premsa de Madrid no hi apareix ni tan sols un breu. Madrid passa. Ni que el socialista Montilla adopti el to de Pujol, ni que Rosell (abans afí al PP) copiï el memorial greuges de Carod: res no trasbalsa Madrid. En conclusió: Catalunya no fa por.

Maquiavel ja va dir que el Príncep ha de ser temut abans que estimat. Els catalans, presoners del bonisme i el progressisme en relació amb Espanya, encara no hem descobert que la sentència maquiavèl·lica és la base de la supervivència política. Pujol va preferir ser estimat abans que temut, i d'aquí ve la immensa quantitat de diners malbaratada a fer pedagogia amb exposicions tipus Cataluña, tierra de acogida. Maragall també va voler ser estimat per una Espanya plural que només existia en el seu cap. Fins Carod, quan a Madrid demana que li diguin Josep-Lluís, està reclamant amor i comprensió.

Catalunya no fa por i, per tant, Espanya ens tracta com ens tracta. Diu el refrany: tal faràs, tal trobaràs. Ara Catalunya està trobant-se amb les conseqüències de la seva política mesquina en relació amb Espanya dels darrers vint anys. A Espanya saben que la meitat dels catalans votarem partits d'obediència espanyola que, al moment de la veritat, seguiran les instruccions de Madrid (vegeu la vergonyosa intervenció de Tere Cunillera en defensa de l'actuació de Zapatero en l'afer de Rodalies). A Espanya també saben que l'altra meitat dels catalans voten partits catalanistes com CiU i ERC, però aquests partits es venen al poder per un plat de llenties. Rosell denunciava que, des del 1997, Catalunya ha rebut un 28% d'inversions menys que Madrid. Caldria afegir que els pressupostos de l'Estat discriminatoris han tingut sempre el vot afirmatiu (segons els casos) o de CiU o d'ERC. A Espanya saben que Roca, Duran i Lleida, Puigcercós o Ridao són una colla de fenicios: els dónes quatre inversionetes i tots contents cap a casa en cotxe oficial.

Catalunya no fa por. El catalanisme no fa por. Una enquesta publicada fa deu dies de cara a les eleccions de març donava al PSOE dos diputats més a Catalunya, i al PP els mateixos. A Espanya saben que el descontent de Catalunya no té ni tindrà cap traducció política. Han entès, d'ençà de la retallada de l'Estatut, que el govern català és dèbil, i que la classe política catalana està tan barallada i dividida que (per dir-ho en termes futbolístics) es marca ella mateixa.

Us imagineu unes paraules d'Ibarretxe semblants a les de Montilla? L'endemà, tots els diaris n'haurien anat plens. Perquè, a Madrid, Euskadi fa por. I no pas pel terrorisme. Fa por perquè hi ha un moviment polític sòlid, articulat, unit i seriós amb un projecte de país ambiciós. Per què Euskadi fa por i Catalunya no? Perquè, a Euskadi, el PNB no ha tingut com a monocultiu el peix al cove.

Francesc Puigpelat

La degradació de Catalunya

Article publicat al diari Avui el 29 d'octubre del 2007

Cauen els trens i les andanes i les estacions elèctriques i és això del que parlem quan diem que ens roba Espanya. Però el que cau sobretot és la Catalunya moral, incapaç de reaccionar i de rebel·lar-se contra la brutalitat de tanta incompetència i tanta barra. Al capdavall aquesta és la crisi de més importància: Montilla, que haguem elevat el polsós socialisme espanyol al govern de la nació; que encara avui Zapatero continuï, a Catalunya, pujant en intenció de vot. El que és de poble retardat és que encara visquem més pendents del PP que del dany irreparable que el PSOE i el PSC sempre ens han causat. El que és dramàtic és que Zapatero pugui venir a fer el mec a Bellvitge, al bell mig del desastre que ell mateix ha organitzat, i no només ningú no l'escridassi sinó que rebi a sobre brams de suport.

El problema de Catalunya, abans de cap altra consideració, és Catalunya, i no Espanya. Previ al conflicte polític, Catalunya té un conflicte moral. Una degradació que ve del relativisme conformista i de la renúncia a l'excel·lència; del ja ho trobarem, de la banalització de l'ordre i la jerarquia, d'haver fet més llarga la llista dels drets que la dels deures i de la mesella resignació nacional a canvi del fals pragmatisme de l'anar tirant que, com era de preveure, aquests dies ha quedat mort i enterrat als esvorancs de les obres del tren de gran velocitat. "El que hem de fer és parlar dels problemes de la gent i no de qüestions identitàries": vet aquí el final de recorregut d'aquest dilema estúpid.

Després de tant fer pedagogia i de dir que no érem independentistes, ens han caigut a sobre i totes de cop, les conseqüències de ser Espanya. Aquestes són les conseqüències del regionalisme, del pactisme i del peix al cove: un país que, humiliat, cau finalment a trossos després d'haver-se deixat robar tant.

Salvador Sostres

Fer que les coses passin

Hi ha essencialment dues maneres de viure la vida: vegetar fins a la mort veient-les venir, tot esperant si mai arriba un cop de sort; o bé prendre consciència de la pròpia capacitat i, per tant, de la responsabilitat que aquesta implica, i agafar les regnes de la pròpìa vida per tal de transformar la realitat, la nostra i la de qui ens envolta. De manera anàloga, hi ha essencialment dues maneres de fer política: la demoscòpia, esperar que el poble en massa demani una cosa per a, només aleshores i gairebé a contracor, fer-la; o bé el lideratge, ser conscient de la significació pública i de la pròpia capacitat i responsabilitat de transformar la societat, sent el primer a tirar del carro per tal d'assolir els objectius desitjats.

L’actual nomenklatura catalana ha triat la demoscòpia. Potser per por, potser per traïció, potser maquiavèl·licament tot esperant que la nova generació els superem i que la història els col·loqui al seu lloc. Poc n’importen ja les raons. El seu temps ja és passat, són història. Cal deixar enrere un Sr. Pujol que només diu allò que és evident i un cop ja ha passat, i un Sr. Carod que justifica totes les seves renúncies amb les enquestes i els pocs vots que diu que el poble li dóna (convindria que recordés que allò de “feu-me confiança” només funciona una sola vegada). Calen nous líders que per damunt de tot ens facin sentir vius i capaços, encomanin esperança i fins i tot certesa d’un futur millor, comuniquin la seva visió, i ho posin fàcil per a seguir-los. Que no calgui empényer-los gairebé en contra de la seva voluntat, que no facin sentir culpable el poble ni esperin que aquest faci tota la feina, sinó que siguin justament els creadors d’una nova realitat cap a la qual simplement calgui deixar-se conduir amb naturalitat.

L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen amb una minoria transformadora que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien el canvi però el fan quallar. La tercera onada és el gruix del poble, que només abraça un canvi quan és evident que ja no serà cap raresa d’una minoria i, d’aquesta manera, fa que finalment succeeixi. Sempre queda un cert residu que només assimila un canvi quan ja s’ha produït i quan, de fet, el següent canvi ja s’ha iniciat.

La missió de les elits dirigents d’una nació és ser conscients de la seva importància i responsabilitat per tal d’assolir els objectius marcats utilitzant els mitjans disponibles. Esdevenir la punta de llança, la primera onada, la minoria transformadora i persuasiva, això és el lideratge. I més encara en una societat com la nostra que ja està acabant la maduració del procés de secessió, que no és ni un joc de nens ni un frívol somni d’una nit d’estiu. Em ve a la memòria el famós crit de batalla dels comandaments israelians: “darrera meu, seguiu-me!” (i no pas “endavant!”). Tota una apologia del lideratge i de l’exemple. Cal posar-se al capdavant. La moral és essencial, i la manera més poderosa d’augmentar-la i propagar-la és precisament mitjançant l’exemple. La por s’encomana, però la moral de victòria també, i és per això que pot guanyar la batalla.

Fer que les coses passin és una actitud vital, totalment contraposada a esperar que les coses passin. O és la brúixola que de forma natural guia totes les nostres accions i decisions, o bé ni tan sols s’entén tanta “despesa inútil” d’energia. En casos extrems ni tan sols es tolera, s’arriba a acusar de temerari aquell que és a punt de demostrar la pròpia incapacitat, i s’esgrimeix aquest argument per a justificar fins i tot una traïció “pel bé de tots”. Visionari o retardatari. Creador o espectador. Aquest és el dilema, i els fets demostren dia a dia què ha triat cadascú.

Ser polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el poble. Ser polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria una cosa, sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat. Perquè hi ha una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el camí. Cal fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Doncs això.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
28 d'octubre del 2007, Castelldefels (El Baix Llobregat)

El que Pujol va robar-nos

Article publicat al diari Avui el 27 d'octubre del 2007

Sovint es diu que és perdre el temps comparar-nos amb els bascos i és possible que les circumstàncies no siguin comparables, però hi ha d'altres coses que sí. Les persones que han liderat tots 2 nacionalismes, per exemple, i fa molta enveja que Xabier Arzalluz no tingui cap problema per dir-se independentista i per assegurar que quan hi hagi el referèndum votarà que sí.

És possible que el País Basc i Catalunya, en molts aspectes, no puguin comprar-se, però ha estat moralment, políticament i estèticament horrible que el president Pujol hagi dit sempre que no és independentista i que hagi alimentat sempre el deliri -això sí que és un deliri, i no la independència- de voler fer pedagogia a Espanya i pretendre civilitzar-la. Els brillants èxits i progressos que les successives administracions convergents van aportar a Catalunya només un socialista podria negar-los, i l'excel·lència d'aquells governs brilla més encara si la posem en contrast amb aquest can pixa i rellisca d'ara.

Però tal com explicava el doctor Vila en el seu article de dimecres, Pujol va rebaixar fins a tals punts els nivells de l'èpica que fins i tot els ha pogut assumir Montilla (Fem i farem = Fets i no paraules, etcètera). Pujol ens va fer sentir incòmodes parlant de la llibertat de Catalunya, com si fos només cosa de 4 brètols. Va insistir en el peix i en el cove i ara que no tenim ni tan sols pescador, Convergència s'ha quedat desorientada i amb unes perspectives electorals cada dia més a la baixa. Pujol va robar-li el somni a Convergència i a la nació, i per molt que sigui important fer la feina de cada dia ben feta, i per molt que el president la fes prou bé sobretot els primers anys, qualsevol projecte nacional és un somni i si el negues acabes semblant una puta barata que cada dia se'n va amb qui millor li paga.

Salvador Sostres

Temps de conseqüències

Article publicat al diari Avui el 26 d'octubre del 2007

E l xivarri informatiu generat per les obres d'arribada del tren d'alta velocitat no m'ha impedit escoltar les declaracions del president de l'empresa constructora que dirigeix i integra aquestes obres. Encara que intentava amagar-ho, feia aspecte de desesperat. Com el senyor Morlán. Els informatius mostren gent protestant, indignada. En el meu cas, com que no sóc usuari de Rodalies, la vergonya supera la indignació. Aquest senyor de l'empresa constructora de que els parlo va dir coses significatives, com ara que la seva empresa havia suggerit fer les obres amb una altra tècnica -ja que les autoritats s'havien encaparrat a voler fer passar el túnel per aquells indrets tant complicats-. El seu suggeriment, però, no havia estat escoltat. Exasperat, assegurava que aquesta era l'obra més complexa que mai havia dirigit.

Emprenyar-se ara per les conseqüències que comporten aquestes obres és tan grotesc com enfadar-se perquè es té febre, i oblidar la malaltia que l'ha originada. Veure per televisió determinats governants catalans, alcaldes, etc., amoïnats principalment per les repercussions electorals, protestant indignats, observar com, tot ajudant-los a desviar l'atenció, el periodisme barceloní els fa cas i carrega contra Madrid, és de dements. Assenyalar fora, quan els responsables del desgavell estan perfectament identificats i localitzats a tots i cadascun dels consistoris de l'àrea metropolitana de Barcelona, diu molt poc de la nostra intel·ligència col·lectiva. Perquè la història del traçat de l'alta velocitat a Barcelona hauria de ser motiu d'estudi. De com un país sencer es comporta com un adolescent estúpid. La història d'aquest traçat per la conurbació de Barcelona és la demostració palpable que hi ha països que, arribat un moment determinat, són capaços de beure's l'enteniment. Ni feia falta entrar a Barcelona per on s'hi entra, ni fer el recorregut que es fa pel Baix Llobregat, ni fer un túnel nou per creuar la ciutat, ni es necessitava per a res una estació a la Sagrera, etc. Podríem començar a creure en el futur del país si sortís algun polític i expliqués a l'electorat de l'àrea de Barcelona (capital inclosa) que l'origen dels seus maldecaps no són Renfe, ni Adif, ni la ministra Álvarez. Que ells només representen la febre actual. Que els causants principals d'aquest desastre són les mediocres i amorals autoritats locals que aquests ciutadans escullen.

I quan abans parlava de vergonya ho feia perquè ara (i cada dia des de fa mesos) és el tren. Però un altre dia s'incendia l'Hospital de la Vall d'Hebron. A l'estiu, Barcelona es queda a les fosques. Les cues mèdiques han esdevingut estructurals. El sistema educatiu fa plorar. Les infraestructures són insuficients, i quan ens donen quatre duros els gastem demagògicament per recuperar peatges. La immigració està descontrolada i fa lleig dir que és excessiva i causa molèsties. Es fan opes incompetents disfressades d'interès nacional i, quan fracassen, diem que és culpa de l'anticatalanisme. L'aeroport se'l reparteixen els cacics de Barcelona utilitzant AENA com a intermediari i, a sobre, donem la culpa a Madrid... M'aturo?

Hi ha països que són un problema per als altres -Japó o França, per exemple, han estat, durant segles, una pedra a la sabata per als que els envoltaven-. Però n'hi ha d'altres que són un problema per a ells mateixos. És el cas d'Argentina. O el de la Catalunya d'avui. Països que pretenen ignorar que el principal causant de la seva desgràcia són, precisament, ells mateixos. I el fet que difícilment els països estiguin tocats per la sort em permet assegurar que el pitjor encara ha de venir. Acusin-me de pessimista, però si volen en tornem a parlar d'aquí a uns mesos. Perquè davant determinats reptes, quan s'està preparat, quan s'actua de manera competent, es pot ser raonablement, només raonablement, optimista. Altrament cal ser realista. Portem massa temps fent el burro -sostingudament, sense defallir-. I, a sobre, buscant qui és que, des de Madrid, ens fastigueja. Amb una gran inconsciència, no volem assabentar-nos que la realitat és punyetera, que les barbaritats acaben passant factura indefectiblement. A alta velocitat. O a poc a poc.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Esquerra camí del tractament de xoc

Article publicat a elsingulardigital.cat el dia 23 d'octubre del 2007

Sembla que la direcció d’Esquerra Republicana, després dels insults i de les desqualificacions -càncer, empestats, bluf mediàtic...- que ha dedicat a Joan Carretero, en particular, i als corrents crítics del partit, en general, haurà de reconsiderar profundament la línia de submissió al PSC que ha seguit fins ara. Que en la Conferència del passat cap de setmana la distància entre els favorables i els contraris a la renegociació del pacte de govern amb el PSC i amb ICV fos només de cinc punts (43% - 48%) és per pensar-s’ho. Però temo molt que no servirà de gaire. El virus del montillisme, que té el poder màgic de convertir els socis independentistes en avaladors de la política espanyolitzadora del PSC, només pot ser vençut per mitjà d’un tractament de xoc; només una davallada electoral pot fer reaccionar una direcció superbiosa que ja fa temps que no porta roba interior per tal de facilitar les coses als seus gentils sodomitzadors.

Per altra banda, n’hi ha prou de comparar el discurs actual d’ERC amb l’anterior de CiU per veure que “tranquil·litat i bons aliments” i “el meu mal no vol soroll” són les dites que millor resumeixen la seva praxi nacional. És cert que Jordi Pujol parlava de “fer país” i que Carod-Rovira parla d’“independència”, però el primer modernitzava Espanya mentre Catalunya s’antiquava i el segon avala des d’aquí els mateixos que ens provincianitzen des d’allí. Això fa que, trenta-dos anys després de la mort de Franco, Catalunya sigui avui un país infrastructuralment obsolet, lingüísticament esblaimat i nacionalment amansit. Tot un llegat per als joves catalans.

“Voteu-nos per ser decisius a Madrid”, demanava CiU mentre pactava amb el PP; “voteu-nos per ser forts a Madrid”, demana ERC mentre és incapaç de forçar Zapatero perquè eviti l’apagada de TV3 al País Valencià o perquè Salamanca torni els papers de Catalunya. La política narcòtica de CiU ens ha dut a aquest atzucac, la política montillista d’ERC posa els mobles perquè ens hi acomodem. Esquerra, per sort, continuarà viva el 2014, però algú creu que la direcció serà la mateixa?

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

L'independentisme no és pecat

Publicat al diari El Punt el 5 d'octubre del 2007

El sacerdot i publicista sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany va publicar, el 1884, la seva gran obra "El liberalismo es pecado", que va tenir gran ressò no solament en els àmbits espanyols sinó també en els europeus. De fet, caldria emmarcar la seva vasta obra dins el que més endavant s'ha qualificat com a integrisme, sinònim d'intolerància i bel·ligerància sectària. La seva magna obra va aixecar una forta polèmica i va ser assumida pel carlisme com a model doctrinal i programàtic. Finalment la Sagrada Congregació de l'Índex li va manifestar per escrit: «La obra previamente sometida a censura de esclarecidas personalidades merece alabanza porque con argumentos sólidos, clara y ordenadamente expuestos defiende la sana doctrina.»

L'ultramuntà vallesà era un defensor acèrrim del Syllabus del papa Pius IX. En aquest recull no s'hi posen per poc, ja que s'hi inclouen vuitanta proposicions condemnatòries, entre les quals avui es podria afegir el laïcisme i el relativisme ratzingerià. Entre altres anatemes, condemnava el liberalisme –cap al·lusió als innobles centralismes– i ja s'avançava al sinistre Tallaferri, nunci de sa santedat, que va clausurar el concili català, en la seva condemna dels «nacionalismes exacerbats», com va qualificar el català, en un mutis «urbi et orbe» tot mirant pel cim de les ulleres, en el discurs de cloenda a la catedral de Tarragona.

Jo, que em sento liberal fins al moll de l'os, tant des del vessant polític com econòmic i cultural i, a la vegada, professo la fe catòlica, ho puntualitzo abans d'afirmar solemnement que l'independentisme no és pecat. Ho dic després de caure del cavall de l'inoperant, dèbil i entreguista nacionalisme català que, si no es prenen mesures urgents, ens durà cap a la nostra extinció com a poble.

La contundent afirmació de Sardà en el llibre que aixecà en el seu dia tanta polseguera estic convençut que avui encara molts integristes –i n'hi ha molts– la subscriurien. Malauradament, la meva afirmació, que encapçala l'article, no crec que mereixi la mateixa atenció ni que tingui la mateixa repercussió ni difusió. El que més s'acosta al pecat és el centralisme propugnat per la Conferència Episcopal Espanyola, que inclou, és clar, els bisbes catalans. Deixar que la seva emissora oficial, la Cope, difami, menteixi i agredeixi les nostres consciències no té perdó de Déu. El Vaticà, almenys, hauria d'incloure en els seus pecats capitals el «centralisme exacerbat» i actualitzar el Syllabus del papa Pius IX.

D'una manera molt perceptible, cada cop es parla i s'escriu més de la independència de Catalunya. No podia ser menys. Algú dirà, de manera interessada i frívola, que delirem, que no toquem de peus a terra, però saben perfectament que el país no va bé i que la independència és possible, desitjable i rendible perquè l'esclavitud no és bona, i els esclaus, per aconseguir la llibertat, s'han d'alliberar abans de la covardia ancestral.

Avui podem assegurar que qualsevol actitud i tracte plausible i raonable amb el sistema centralista és impossible, per això no ens queda cap altra sortida que la independència. Només cal aplicar el sentit comú per adonar-se que la «colònia» catalana és tremendament rendible al centre per a les seves oprobioses finalitats. Ja que el centre no vol sentir parlar de Catalunya com a nació i reduir-la a la simple regió del NE d'Espanya. L'atac del centralisme és furibund i no té misericòrdia, per això cal respondre-hi amb serenor, però amb determinació i, si cal, jugar-se interessos, béns i salut darrere la finalitat essencial. Els nostres descendents ens ho agrairan. Ho dic racionalment després d'un procés personal que m'ha portat a un cert darwinisme polític que s'ha produït inevitablement en el transcurs del temps. De simple catalanista, a independentista, passant pel nacionalisme, primer moderat i després radical.

Sobretot caldrà «tenir el seny de no tenir seny»; el seny pervers diluït en el magma de la covardia, que se'ns ha ensenyat fins ara, i ser valents, però no temeraris. No, no ens deixem portar per pacifismes fàcils, resignacions estèrils i falsos pactes.

No patim pensant que som uns il·lusos ni uns somiatruites en lluitar pel que volem perquè tenim tota la raó del món, però no n'hi ha prou amb la raó. Cal la determinació ferma, decidida i intel·ligent de posar tots els mitjans al nostre abast, amb les renúncies que calguin, sempre amb la convicció que podem i hem d'arribar a la independència de la millor manera possible. No ens calen partits nacionalistes comparses que amb anades nocturnes a la Moncloa o amb catalanismes socials i pluges fines vulguin arreglar-ho tot amb contrapartides de prebendes, escons i poltrones –en definitiva, poder eixorc i entreguista–. No, no ens calen ni pujolismes egocentristes, ni pseudofederalismes maragallians, ni «molt honorables gestions» montillanes. Els nacionalismes avui ja no són de confiança i no serveixen, atrapats en les seves contradiccions i necessitats imperioses de mantenir el minso poder que els permeti tirar endavant.

No solament crec que no és pecat ser independentista, sinó que estic convençut que aquest sol fet ens farà merèixer un lloc de privilegi al cel perquè a Déu no se l'enganya amb Copes ni pastorals centralistes. Catalunya i, consegüentment, la societat catalana, estan malaltes. Cal fer, doncs, un diagnòstic exacte abans d'aplicar la terapèutica apropiada. Però això pot ser objecte de posteriors articles.

Miquel Esteba
Economista i empresari
5 octubre 2007, Figueres (L'Alt Empordà)

Ànima catalana

Tots els grans homes i les grans empreses comparteixen un tret en comú: la capacitat d'enfocar les seves energies i voluntats cap a un únic objectiu. Catalunya Acció comparteix també aquesta singularitat. Està concentrada en un sol objectiu: la consecució de la Independència. Unic camí cap a l'alliberament i cap a la reconstrucció de la nostra plenitud nacional.

Per assolir aquest objectiu Catalunya Acció aglutina gent que aporta al projecte capacitats molt diverses. Tenim els homes amb la sagacitat política per a dissenyar una estratègia clara cap a la Independència. Hi ha les persones que aporten els seus coneixements i capacitat per a bastir les relacions internacionals necessàries per al reconeixement de la nostra independència. Hi ha els que dia a dia fan la tasca de difusió de l'ideari de Catalunya Acció a través de la xarxa...I així podríem anar esmentant la munió de voluntats que s'han anat organitzant al voltant de Catalunya Acció per a fer possible l'assoliment de l'objectiu comú.

M'agrada comparar Catalunya Acció a un diamant perfectament tallat. Un únic diamant amb una sola funció: brillar amb tota la seva bellesa, però amb múltiples cares que representen les diverses especificitats que hi aportem cadascú. Ara bé, cada faceta, com cada persona de Catalunya Acció té com a substància essencial la qualitat del diamant: la seva duresa, la seva brillantor, la seva llum. I és precisament d'aquesta qualitat que ens dóna els trets propis, del què voldria parlar ara.

Vivim en una societat que ha reduït la seva visió a la perifèria de la Realitat i on tot es redueix als aspectes materials i quantificables. Hi ha però, una Realitat més súbtil que és el constituent essencial d'aquesta realitat tangible. Aquesta realitat súbtil és la que dóna la qualitat, la pròpia manera de ser, l'espurna diferenciadora a cada persona, a cada nació i a tota manifestació material. N'és la seva causa última i la força que les sosté.

Catalunya Acció ha entés que un projecte de la magnitud que hem endegat només pot tenir èxit si contempla aquestes energies profundes que nodreixen la realitat material. I aquestes energies tenen un nom que els darrers anys s'ha evitat, s'ha ignorat i s'ha menystingut, però que ara nosaltres recuperem i posem al centre del nostre projecte: L'Esperit d'aquest poble, l'ànima del poble català.

No descobrim res de nou, simplement posem les coses al seu lloc i enunciem amb claredat que el projecte d'Independència només té sentit quan situem la recuperació de la nostra ànima nacional, del nostre esperit col·lectiu com a eix central vertebrador. Tots els grans homes de la nostra història política i cultural han entès perfectament que la llibertat del nostre poble és la condició necessària per a la manifestació d'aquesta ànima catalana, però no n'és la condició suficient. Cal la plena consciència i la voluntat per part dels qui portin les regnes del procés d'Independència de posar la llibertat al servei del desplegament de les nostres energies espirituals, la primera de les quals n'es la llengua. El Dr. Trueta, Francesc Pujols, entre d'altres, han escrit sobre l'especificitat de l'esperit català, de la seva força, i de l'acte de justícia necessari que hem de portar a terme per a retornar a aquesta ànima catalana el seu espai territorial i mental. Macià i Companys també van entendre que estaven al servei de l'ànima, o sigui de l'essència última d'aquest poble, i per això van ser capaços de consagrar-hi la vida.

Mentre una part d'aquest poble sigui conscient i es mantingui obert a l'influx d'aquesta ànima col·lectiva que batega al cor de la nostra terra i al cor de cada un dels que l'estimem, estem caminant en la direcció correcta. Alexander Solzhenitsyn deia "la feblesa o la fortalesa d'un poble depén més del nivell de la seva vida espiritual que del seu nivell d'industrialització. Ni una economia de mercat ni l'abundància general constitueixen l'èxit suprem de la vida humana. Si les energies espirituals d'una nació han estat exhaurides, no serà salvada del col·lapse ni pel govern més perfecte. Un arbre amb el moll de la soca podrida no es pot aguantar dret".

Quan un poble té una consciència clara de les seves riqueses espirituals, de la seva abundància, de la seva creativitat. Quan un poble sap amb certesa que totes les energies que li calen són ja presents en aquest àmbit espiritual i només ha de deixar que brollin en tota la seva bellesa, és capaç de manifestar una tremenda creativitat en la seva vida col·lectiva. I sobretot esdevé portador d'una gran força, perquè sap que allò que el sosté, els seus èxit, els seus assoliments no depenen de res exterior. Ha trobat la font de poder dintre seu. És el mirar cap al nostre centre com a poble, el ser fidels a la nostra idiosincràcia el que ens fa forts, rics i creatius. El que ens dóna el poder, el caràcter i l'autoritat necessàries.

Catalunya Acció és plenament conscient que ens ha arribat el moment històric de recuperar la nostra ànima col·lectiva, la nostra Qualitat, la nostra pròpia manera de Ser, i de tornar-la a projectar al món com ho vàrem fer a la primera època de plenitud del poble català: l'Edat Medieval. Els catalans vam ser referents, i vam donar al món obres d'art que van esdevenir universals: el romànic; pensament filosofic original i pioner: Llull; cultura política innovadora: les primeres corts europees, grans navegants...,perquè vam ser capaços de pensar i de crear des de la nostra idiosincràcia, a partir dels dictats de la nostra ànima col·lectiva.

Deulofeu, un dels pensadors genials que ha donat aquest poble, ja va deixar escrit en la seva "matemàtica de la història" que dins del primer quart del segle XXI, el poble català s'alliberaria del jou de l'Imperi Espanyol i recuperaria la seva llibertat per a poder entrar en la segona fase de la seva etapa de plenitud cultural i creativa. Ara bé, perquè això s'esdevingui hi ha una condició bàsica: ser conscients que hem de centrar-nos en la recuperació de l'ànima, de l'esperit català.

I per això, el més important és adonar-nos com els segles de colonització que hem patit i encara patim han anat tapant la nostra ànima amb capes i més capes de creences errònies i de substitucions culturals fins a fer-la invisible per a molta gent. Molts han perdut la finor de percepció per a adonar-se que viuen al centre d'una nació poderossíssima, amb una ànima ben viva i en plena ebullició. Només les persones que es van desempallegant del llast colonitzador i s'obren i es deixen portar pel seu meravellós i poderós influx, són conscients de la seva presència i de la seva força. I s'adonen que és aquesta ànima la que ens està guiant i ens està portant. Cada persona que vol i permet que l'ànima catalana esdevingui el centre de la seva vida està fent créixer la consciència col·lectiva que ens retornarà la llibertat i ens permetrà començar amb garanties la segona etapa de la nostra plenitud cultural i política.

Es cabdal doncs, que recuperem en el nostre discurs i en els nostres actes els següents conceptes claus.

1. Que l'alliberament és l'exigència que l'ànima catalana ens planteja a cada un de nosaltres per a poder-se desplegar en plenitud. Per això aquesta pressió interna que molts de nosaltres experimentem. És la pressió de l'exigència que el nucli més íntim del nostre Ésser ens demana. Per això la independència l'hem de veure com un deure que hem d'acomplir . La nostra ànima col·lectiva exigeix l'espai de llibertat i de ple reconeixement territorial i mental per a poder-se expressar en tota la seva bellesa.
   
2. Que hi ha d'haver un canvi de consciència. Un procés de descolonització individual i col-lectiu que ens alliberi de la misèria moral a què estem sotmesos.
   
3. Que l'autoritat i la legitimitat per a portar a terme el procés ha de recaure en mans d'aquells que han demostrat amb les seves accions aquest canvi de consciència. Els